Jo sóc concursat (Expansión 12/10/14)

Publicat al diari EXPANSION 12/10/2014 jo-soc-concursat

Durant aquesta llarga crisis, molts empresaris ens hem vist abocats a la presentació de concurs de creditors. Si et dediques a “l’exportació” has tingut mes possibilitats de lliurar-te’n. Però si depens del consum intern els consumidors han estat acollonits i els operadors estrangers han agafat posicions.
Al concurs s’hi arriba al principi a poc a poc, i després de cop. Gairebé sempre es presenta tard, perquè per naturalesa som optimistes. A tot concurs diuen que hi ha un cunyat o un comptable; però eixos no ens eximeix de responsabilitat. Som nosaltres els que hem fet créixer un negoci creant llocs de treball, i si hem confiat en excés en col·laboradors o no hem sabut preveure el futur la “culpa” és nostre.
Els empresaris som els responsables davant dels nostres treballadors, creditors i socis. I quan no es poden pagar nòmines i factures, és quan realment ens coneixem. Qui menys t’esperes es mostra disposat a lluitar fins al final, i com al Cesar, pot esser Bruto, el que consideres com el teu “fill estimat” qui et pot donar la punyalada.
Fer concurs està mal vist a la nostra civilització. Segurament els concursats hem fet moltes coses malament, sobretot a aigua passada. Però si tenim la consciència tranquil·la, en el sentit de que hem informat de la realitat tan aviat com l’hem conegut, si no hem desviat fons de l’empresa en perjudici de la mateixa i benefici propi, no tenim per què amagar el cap sota l’ala.
Quan contractem i paguem som bones persones, però quan deixes de pagar la nòmina a més a més d’incórrer en pecat (“el treballador es digne del seu salari” Lc 10:7) per alguns ens convertim automàticament en uns……, encara que durant 24 anys haguem pagat puntualment.
Els concursats hem de demanar perdó als nostres col·laboradors; en la gran majoria de casos per haver fallat la confiança dipositada en nosaltres; i en altres casos excepcionals per no acomiadar-los abans.
Ets empresaris per guanyar diners malgrat saber que és més difícil que un ric entri al regne del cel que un camell passi pel forat d’una agulla (Mt 19,23); però també per complir el mandat de “dominar la terra” (Gns 1:28) i de “rendir els talents” (Lc 19,11-28). No sempre aconseguim complir els nostres objectius i obligacions, però “qui fa el que pot no està obligat a més”.
A l’igual que els alcohòlics i els gais, hem de sortir de l’armari; perquè “l’important no és com caus, sinó com t’aixeques”. I la societat ens ha d’animar a continuar amb el compliment de la nostra obligació: crear riquesa i llocs de treball productius.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *