El Govern d’Espanya ha aprovat un nou procés de regularització. Ho fa mitjançant un decret llei, la qual cosa pot crear inseguretat jurídica i mancar de suport social. M’escandalitza que sigui fruit d’un pacte conjuntural per necessitats partidistes, en lloc de fruit d’un consens transversal.
Als que arriben de manera il·legal se’ls pot donar tres opcions: la deportació, el confinament o la legalització. El que no es pot és deixar-los al fet que es busquin la vida de mode il·legal, perquè això augmenta la inseguretat i l’explotació.
Per descomptat, cal parar esment a la immigració de radicals gihadistes; basta un només per a sembrar el terror. I a les maras. Però la immensa majoria dels immigrants no tenen res a veure amb aquests dos problemes: busquen el que tots nosaltres, prosperar en un món millor.
Necessitem immigració per a compensar el nostre descens de la natalitat, per a sostenir a una població cada vegada més envellida. Una de les principals queixes de gairebé tots els empresaris és la falta de persones per a cobrir les vacants actuals o de nova creació. Cal posar tots els mitjans perquè la immigració sigui seguint processos legals.
Per a reduir la pressió migratòria cal establir mesures dissuasives, però no es pot posar portes a l’aigua. El que cal fer és generar riquesa als països d’origen. Això requereix dotar-los de seguretat jurídica, de formació i d’infraestructures. Mancant elles, el més eficaç sembla que és concedir microcrèdits, especialment a dones. Aquesta discriminació es basa en el fet que solen tenir una major orientació familiar.
Soc el primer defensor de la necessitat que defensem la nostra identitat cultural. Cada vegada conec més adeptes de partits defensors de la identitat nacional, radicalment oposats a la immigració. Argumenten la defensa de l’Estat del benestar, la càrrega que els immigrants suposen per als problemes d’habitatge, sanitat i educació. Obliden les arrels cristianes de la nostra societat. La Família va haver d’emigrar a Egipte. Crist va dir: «En això reconeixeran que sou els meus deixebles: en l’amor que us tingueu els uns als altres» (Juan 13, 34-35). «Vaig tenir gana i em vau donar menjar, vaig tenir set i em vau donar beure, era foraster i em vau acollir» (Mateo 25,35).
Seria hipòcrita no reconèixer que en realitat tinc prevencions davant la immigració pròxima. Però ser voluntari de Càritas (la segona major ONG mundial, després de la Creu Roja) m’ha ajudat a acostar-me a la realitat individual dels «sense papers» i a recordar allò de «tracteu als altres com voleu que ells us tractin» (Lucas 6,31).
