RODI: FUSIÓ D’EMPRESES FAMILIARS, AMB ÈXIT.
Després de la defunció del seu pare en 1978 Josep Esteve –amb 17 anys- es fa càrrec del negoci de pneumàtics. Més endavant es va incorporar el seu germà menor. Separen els immobles que queden en propietat de la mare i ties. En 1988 les famílies Llopis i LLovera uneixen els seus negocis de pneumàtics i obren nous centres. En 1990 les tres famílies constitueixen “Lleidetana del Pneumàtic SL” per a la venda al major de pneumàtics, mantenint la competència en els tallers.
En 1993 absorbeixen els 13 tallers que operaven individualment. Josep va consultar prèviament amb la seva dona, auditora en E&I, i li va plantejar si preferia uns anys d’esforç intens amb la fusió o mantenir l’estabilitat, ja que l’empresa ja els permetia viure amb comoditat. La fusió serveix per a ordenar l’organigrama i establir retribucions concordes a les funcions dels diferents membres de cada família, no sanguinis inclosos, que treballaven. Tots ells ja estan jubilats, menys dos conjugues i Josep, que continua com a director general, amb pla de relleu i contingència.
En 1994 canvien el nom comercial a RODI i inicien l’expansió mitjançant compra d’altres operadors, amb el repte d’integració d’equips. En 2007 facturen 150 milions amb 115 tallers. Superen la gran recessió iniciada en 2008 gràcies a la solidesa financera, l’equip i el reconeixement de marca.
En 2011 adquireixen 17 centres Euromaster, propietat de Michelin que entra d’accionista. La presència de la multinacional obliga a treballar amb pressupost anual. Michelin ha tingut més acords similars a Europa, però només va mantenir aquest; convertint-se així en soci, proveïdor i competidor en algunes zones. Les famílies fundadores van crear una estructura de societats patrimonials per a limitar que els possibles conflictes arribin a afectar l’empresa. En el consell d’administració Michelin és l’únic extern.
La següent generació està formada per catorze persones, de les quals quatre formen part dels més de 2.000 empleats del grup. El protocol signat en 2009 va facilitar acostar als integrants de les següents generacions. El procés de revisió iniciat en 2023 s’ha deixat aparcat.
En 2025 la facturació del grup Rodi ha estat de gairebé 310 milions (60% procedents de turismes), amb 180 tallers (el 20% amb socis locals amb opció de compra al relleu generacional). Es vol reinvertir en el sector malgrat l’amenaça del vehicle elèctric i que els fabricants de pneumàtics per a vehicles industrials volen anar directament a les grans flotes.
El 15 de gener de 2026 es recompra el 20% propietat de Michelin, per doble valor del de 2011. El motiu és que el creixement de RODI ha augmentat el solapament amb ubicacions de Euromaster.
Josep reconeix que Anselm Llovera d’alguna forma va cobrir la figura paterna. Respecte a la fusió dels tres negocis familiars diu que era necessària per a poder sobreviure i que va ser possible ja que en cadascuna hi havia una persona amb molt de lideratge. El principal repte va ser superar els individualismes i els comentaris del sector i societat. Per a fusionar-se recomana saber ser soci, sense egos; amb rols clars, sabent en tot moment si es porta la gorra de propietat o empleat; donant prioritat a l’empresa sobre la família i separant el patrimoni immobiliari, per a garantir el futur econòmic de les famílies. Cal compartir els valors, en aquest cas: honestedat, servei, austeritat, formació i reconeixement.
Respecte a l’entrada de socis recomana que sigui estratègica més que financera. Les multinacionals tenen més canvis d’estratègia que les empreses familiars, els seus representants canvien més sovint. Respecte a l’empresa familiar creu que cal delegar, amb confiança, en els continuadors. És important formar-los com a propietaris responsables i que les retribucions estiguin alineades al mercat i responsabilitats. Adverteix que els que no treballen a l’empresa poden causar problemes, i els que treballen es poden cansar-se de fer-ho per als altres.
Aquesta història ens mostra una realitat difícil de trobar i interessant de replicar: la fusió amb èxit de diferents negocis familiars i els requisits per a això; la dificultat d’establir consens en les relacions de les famílies amb l’empresa; la conveniència de protegir la família del risc empresarial; i les diferències entre una empresa familiar i una multinacional no familiar. La recompra d’accions, lògica pel conflicte d’interessos del soci, facilita la visió a llarg termini i la rapidesa en la presa de decisions; però té el reg de perduda de rigor.
Un fre en els processos de fusió d’empreses familiars, egos i defensa de butaques a part, pot ser el cost fiscal d’aflorament de valors patrimonials, davant la qual la inspecció està cada vegada més sensible.




L’últim paràgraf del article, m’agradaria aprofundir.
Podríem contactar amb un fiscalista, que li poguem consultar la problemàtica a les empreses familiars de 3 o 4 generacions.?