El cognom Lladró està associat a les pàl·lides i allargades figures de porcellana, que varen ser autèntica icona de cert gust. La família tenia origen quasi aristocràtic, però la boda en segones núpcies de l’avi dels fundadors va provocar una turmenta familiar que el va deixar a la ruïna més absoluta. El seu net Josep (1928-2019) va deixar l’escola amb 12 anys per treballar al camp. Als 16 va començar a treballar a La Azulejera Valenciana. Ell i els seus germans Joan (1926-2017) i Vicenç (1933-2019) es varen inscriure a l’Escola d’Arts i Oficis de València, on anaven després de treballar. A mitjan dècada dels quaranta varen començar a fabricar, i en 1953 varen crear Lladro. Els germans varen estar a punt de trencar, però la mare insistia en “no discutiu mai entre vosaltres i mantingueu-vos units, Només així tirareu endavant”.

A principis del seixanta reben la visita d’en Stanley Nager, un nord-americà a la recerca de productes per importar. A mitjans tres empleats abandonen, per fer la competència. Lladro rep un cop; l’assumpte va acabar als jutjats on varen guanyar, i varen acabar comprant l’empresa. Però l’esforç porta a Josep a estar internat set setmanes en un centre psiquiàtric per recuperar l’equilibri.

En 1969 inauguren la “Ciutat de la Porcellana” a Tavernes Blanques (València), amb instal·lacions esportives; finançant un equip de bàsquet, un cor femení, serveis d’atenció sanitària, cursos d’anglès, informàtica o pintura, cuina, tenis, i fins i tot cursos de preparació pel part o campaments a l’estranger pels fills dels empleats. Per assegurar la continuïtat, l’empresa crea una Escola de Becaris a la que cada any es presenten uns vuitanta.

En 1999 tenen 2.080 treballadors, facturen l’equivalent a 142 milions d’euros (de l’època), exportat el 84% (40% als EUA). Tenen botigues pròpies a Hong Kong, Londres, Nova York, Singapur, Los Ángeles, Madrid i València, més com a imatge de marca que com a centre de beneficis. Joan va dir que “la nostra preocupació és que els que ens segueixin siguin capaços de continuar. Tenim l’esperança dipositada en ells. Tenen l’avantatge d’una estructura que ja està en marxa, però tenen el desavantatge de què viuen ja millor i veuen les coses des d’un altre punt de vista. Faran un còctel diferent, que serà millor o una mica menys bo”. Els Lladró s’havien convertit no només en els reis mundials de la porcellana, sinó a més a més en els majors propietaris de terrenys agrícoles de la Comunitat Valenciana. Eren grans inversors immobiliaris, accionistes de Telefònica i Terra Mítica, presidents i consellers d’organismes empresarials, social i financers.

Els tres germans governen en triumvirat, amb presidència rotativa quinquennalment. Intenten mantenir la fórmula limitant l’entrada d’un únic fill per branca. “El problema de les empreses espanyoles és que els pares ens encaparrem per situar als nostres fills al cap” diu Josep. “En la meva opinió és un cras error. Tots colem ser amos. No sabem compartir, només repartir. Aquí no sabem ser simplement accionistes. Cada un hauria de ser capaç de veure on pot ser més útil a l’empresa, no on pot arribar a ser més important. És difícil quadrar les velocitats de tots, que són molt diferents, els interessos personals, els orgulls … però l’empresa ha d’estar per sobre de tot això. S’ha de concebre l’empresa no només com una font d’ingressos o poder. Els Lladró hem intentat ser persones, pensar en valors, millorar el nivell de vida de la zona. Els diners no ho explicant tot. Moltes vegades són les famílies les que causen la destrucció d’una empresa pels seus embolics interns o per travetes. S’ha d’escollir als successors amb professionalitat, per les seves qualitats, cada un serveix per a una cosa diferent. La forma de fer-se ric és muntar una empresa i guanyar diners, encara que cal tenir valors humans i ètics. Amb això també ets ric”.

El setembre del 2003 els tres germans cedeixen la direcció a un consell d’administració constituït per dos fills de cada un d’ells i un conseller delegat, vinculat des de fa temps a la gestió de l’empresa. La presidència deixa de ser rotatòria. Les pèrdues registrades l’any anterior, quan les vendes varen caure per primer cop a l’història, un 17% respecte a 2001, varen precipitar el relleu. Lladro tenia 2.300 empleats, 300 d’ells a l’estranger; i va facturar 160 milions d’euros als 2002. La davallada es va atribuir a la competència d’empreses asiàtiques, que literalment calquen els dissenys, a les restriccions del comerç internacional arran dels atemptats de les Torres Bessones, i a la fortalesa de l’euro d’avant el dòlar. Els fundadors conserven el 51% del capital, per garantir el control familiar de l’empresa. Se sol·licita una valoració de l’empresa “perquè sigui més fàcil per tots l’acomodament dels nos responsables, cosins germans que han arribat a platejar en anys anteriors”

L’any 2004 es fitxa a Alain Viot , un executiu vincular al Gup Richemont (Cartier, Piaget o Montblanc), com a conseller delegat. Va intentar captar als fills dels clients originals amb dissenys i línies més actuals. Va cercar mercat a la Xina. Va suggerir estendre la marca Lladró a altres productes. Però cada pas requeria uns acords entre cosins que no sempre resultava fàcil. L’any 2004 i 2005 varen facturar 130 milions.

Vicenç Lladro va explicar com el març de 2007, el dia del seu aniversari, els seus fills el varen visitar per donar-li una “mala notícia”. “Els tiets sortejaran l’empresa a veure què es quedava amb el comandament. No tenim res a fer perquè són majoria i estan d’acord”. “Volien sortejar l’empresa i la resta de béns sense haver fet lots, sense testimonis, sense que hi hagués un notari que donés fe”. No es tractava només de l’empresa, sinó també del que ells anomenaven “la guardiola” que havien anat omplint al transcurs dels anys per reforçar el negoci i per poder compensar possibles crisis futures. El procés de “sorteig” es va aturar a temps i finalment es va optar per una “subhasta” entre els germans per quedar-se amb la matriu. Va ser Joan qui va prendre el control amb el 70%. La seva filla Rosa va assumir la presidència del consell, en el que la representació familiar va quedar reduïda a tres integrants de la seva branca. El mateix any la seva cosina Rosa Maria Lladró Castelló, filla de Josep, va optar per desvincular-se del grup familiar.

L’any 2015 es va donar entrada al consell a un integrant de cada una de les branques no representades. Es va promocionar a director general a Joan Vicent Sanchis, segons el que “la crisi i la caiguda de vendes de Lladró va parella a la crisi dels mercats, els hàbits de consum han canviat en els darrers anys i la classe mitjana, que era el nostre gran consumidor, es decanta ara per altres productes: tecnologia, moda…. El problema és que vàrem ser tan coneguts als anys vuitanta i noranta per una determinada mensa de porcellana que molta gent ja no s’acosta a la marca”. L’any anterior s’havien separat les activitats relatives a la porcellana de les que no ho eren, traient de Lladró més de 63 milions d’euros en participacions d’altres empreses que varen passar a dependre de la matriu.

Sis mesos després quatre dels cinc consellers dimiteixes, inclosa una germana de Rosa que agafa el comandament, trencant la tradició de governar per consens. “Amb tant debat, encara que sigui per a bé, es perd massa temps. La resta del món va massa despresa. La intenció és conservar el negoci a la família, perquè és nostre. Però si fos necessari vendre, ho faríem. Un fons d’inversió pot ajudar, però s’ha d’entendre molt d’aquest negoci”.

Amb 700 empleats, unes vendes de 35 milions, pèrdues de 38 i existències de 30 al 2017 s’accepta l’oferta de compra del grup PHI Industrial, un fons voltor. A l’ordre del dia hi havia també una oferta de compra, que no va prosperar, impulsada per la branca d’en Josep, limitada a l’adquisició majoritària, però no total, de les accions. La família manté la propietat de la planta i la lloga als nous propietaris durant els deu anys vinents per un preu que podria estar al voltant de 2,3 milions d’euros.