EMPRESES FAMILIARS ZOMBI (Viaempresa 2/11/20)

Cada canvi suposa una crisi, i segons els xinesos això és un perill, però també una oportunitat. Sense canvi no hi ha creixement. Tot això està molt bé, però quan et toca de prop rebre, maldita la gràcia que et fa. És humà cercar l’estabilitat i fugir dels canvis, i més a mesura que et fas més gran; com persona i com empresa. És de llibre l’exemple de Kodak, que tenia la tecnologia de la fotografia digital però la va guardar al calaix per no fer malbé el negoci que tant de bé funcionava; o el de Nokia que va fer el mateix amb la tecnologia dels smartphones.

Sigui per un motiu o un altre les empreses es veuen sotmeses a canvis bé sigui estructurals o conjunturals. Dels primers ja feia temps que sentíem parlar: digitalització, robòtica, economia circular…, i dels segons, quan ja començàvem a oblidar-nos de les conseqüències de la gran recessió apareix la covid-19, que la deixarà comparativament com petita. “Si no volies caldo, té dues tasses”. A les empreses familiars hem d’afegir els canvis “interns” produïts per la mateixa família propietària, que pot ser font d’avantatges (compromís, visió a llarg termini…) o inconvenients (nepotisme, lluites…).

Les empreses zombi són aquelles que continuen existint sense adaptar-se als canvis. Pot-ser no ho fan perquè no veuen l’alternativa a deixar de pedalejar, o perquè no poden assumir el cost de deixar de fer-ho (tancar no és gratis, i vendre pot ferir l’autoestima). En moltes ocasions són conduïdes mirant al retrovisor, com si el demà fos igual que l’ahir.

La covid pot ser el cop de gràcia per aquelles empreses que ja eren zombi. Però en pot generar de noves; sobre tot perquè la seva durada està sent molt més llarga de l’inicialment previst per més d’un. Les mesures de ERTE’s i crèdits ICO mantenen amb vida a més d’un negoci que ja està mort. Cert que cal donar liquiditat a les empreses, perquè “mentre hi ha caixa hi ha esperança”, però si els crèdits serveixen per finançar perdudes “mal negoci”- sobretot si s’han avalat personalment, com en més d’un cas a petites empreses-. Més que finançament de pèrdues el que necessiten les empreses és reducció de despeses (com podrien ser els impostos i taxes que graven les activitats amb independència del seu volum de negoci) i ajuts a fons perdut.

És molt fàcil dir que s’ha d’evitar l’esclat social que les conseqüències econòmiques de la covid generarà, sense que la injecció de liquiditat doni vida a empreses sense futur. Però això és el que cal evitar, perquè les empreses zombi han de deixar espai l’abans possible. I cal ajudar a fer que les persones es reciclin per poder fer front a la nova realitat postcovid; perquè hi haurà un abans i un després de la covid.

Deixant a banda el que facin els governants que hem escollit, com diu el refrany “que cada pal aguanti sa vela”. És a dir que cada família empresària ha de decidir que fa davant de la seva situació concreta. Hi ha qui té caixa per aprofitar oportunitats, hi ha qui tot just acabava de fer inversions amb deute i la previsió de tresoreria que la sostenia s’ha anat a norris. Hi ha sectors, com els dependents del turisme, que poden trigar anys a tornar on estaven; i hi ha altres, com els digitals, que s’han vist afavorits per l’acceleració dels canvis.

La gran qüestió és saber si la nostra empresa està en una situació de perduda temporal i té futur, o ja és zombi. Recollir opinions externes pot ser convenient, però recordant que les decisions han de ser d’un mateix; i que serem recordats pel resultat d’aquestes. Si la decisió acaba bé es dirà “que valents varen ser” i si malament “que esbojarrats”. Les decisions s’han de prendre equilibrant de forma adequada cap i cor (sense passió no es fa empresa), evitant posar diners bons sobre negoci dolent. També hem de tenir en compte que amb les decisions que pren, la família empresària està transmetent valors a la següent generació.

Per evitar convertir que la nostra empresa es converteixi en zombi hem de practicar una direcció 3D; és a dir, amb distància per evitar que l’arbre impedeixi veure el bosc, amb desinterès per ser capaç d’abandonar el necessari, i amb determinació per prendre i executar les decisions. I hem de fer un pla 3, establint per a cada un dels principals focus del “nou” negoci uns objectius i plans a curt, mitja i llar termini. I per fer tot això és necessari que la família empresària homogeneïtzi visions, perquè els que treballen i els que no pot-ser tenen diferents punts de vista diferents i legítims. Les decisions estratègiques essencials que marquen el futur a llarg termini corresponen a la propietat, no a la direcció. Ben segur que tenir pulmó financer ajuda, però pot-ser és necessari ser capaç de “canviar de mentalitat” i aquí les noves generacions poden ser de bona ajuda aportant aire fresc per evitar que la nostra empresa familiar es converteixi en zombi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *