Està sent notícia la possible pròxima sortida a borsa d’una dels empreses familiars referents: Puig. Referents com a empresa i com a família empresària. Fundada a principis del segle XX, expandida i internacionalitzada pels quatre germans de la segona generació, amb la tercera actualment en el govern, i la quarta arribant a la majoria d’edat.

No és el mateix l’empresa del fundador que la de germans o cosins, i no diguem cosins germans. A mesura que passen les generacions la llei de l’entropia provoca un creixent desagafo i visions divergents si no s’actua per a mantenir la unitat. L’ADN no garanteix la transmissió de les capacitats empresarials, per la qual cosa és en benefici de la pròpia família propietària que si el negoci creix i es desitja continuar amb ell es vagi externalitzant la direcció i fins i tot el govern, com a millor garantia de la professionalitat de tots dos. L’ideal és que “ni l’empresa necessita a la família, ni la família a l’empresa”.

Quan l’empresa adquireix una determinada dimensió es pot plantejar si també externalitzar part de la propietat, donant entada a un fons o sortint a borsa. En planificar el relleu generacional pot ser una de les opcions a tenir en compte. La sortida a borsa de l’empresa familiar és la màxima expressió de la seva professionalització. S’exigeixen estructures de govern (Consell d’administració) independents i la màxima transparència. Sortir a borsa dona liquiditat a les accions, facilitant la sempre complicada determinació del seu valor i permet accedir a un mercat per a la compravenda. Si bé tots dos poden tenir diferent objectivitat i facilitat segons es cotitzi en el mercat continu o en l’alternatiu.

La sortida al mercat borsari pot ser amb les accions existents, per a simplement donar liquiditat, o amb emissió de noves, per a obtenir recursos. Una qüestió important que ha de plantejar-se la família empresària en sortir a bossa és amb quin percentatge del capital fer-ho, la qual cosa es coneix es coneix tècnicament com free-float. En Inditex és de sobre el 25%, en Ciments Molins sobre el 10%. Si se supera el 50% la família corre el risc de perdre el control, encara que hi ha famílies empresàries com la farmacèutica Reig Jofre que planifiquen mantenir-lo estant en minoria. Algunes famílies empresàries no cotitzen per aquest temor, és el cas del Corporació Alimentària Guissona (encara que els Alsina afirmen que no és una empresa familiar) quan va decidir parar el procés de sortida a bossa.

No és el mateix una empresa familiar cotitzada que no cotitzada, no és el mateix un consell d’administració o una junta general amb papa, les tietes i els cosins que amb no familiars. L’empresa cotitzada té una visió més a curt termini, de rendibilitat i assumpció de riscos, enfront del llarg termini, la continuïtat i prudència típica de les familiars. El gestor té més poder, es comparteix més informació, els objectius són més clars. Els processos de decisió són més professionals i racionals, en principi (“no és or tot el que rellueix”). Hi ha molts accionistes i tenen la sortida més fàcil. Hi ha més tendència a l’endeutament i dividend, enfront del autofinançament i reinversió que caracteritza a les familiars. La durada dels càrrecs és més curta que els “eterns” familiars. L’estudi de Credit Suisse i Thomson Reuters demostra que de forma continuada les empreses cotitzades familiars són més rendibles que les no familiars. Segurament perquè el control familiar frena els excessos en què pot caure la purament inversora com el cas Enron ens recorda. La sortida a bossa de la família empresària, si aquesta desitja continuar sent propietària a llarg termini, ha de cuidar la vinculació emocional i l’orgull de pertinença dels accionistes, perquè aquests desitgin continuar sent propietaris d’una empresa rendible i amb futur.

Però la immensa majoria d’empreses familiars no tenen dimensió ni per a cotitzar en el mercat secundari. Per tant, què poden aprendre de les que estan en borsa? Les pràctiques de bon govern, que porten a evitar l’endogàmia, el nepotisme, el secretisme, el curt-terminisme, la confusió (de capacitat i propietat, de caixes, de la sobretaula amb el consell).

El fundador de la saga Puig va dir a un dels seus fills “en la vida hi ha cinc etapes importants: aprendre a fer, fer, ensenyar a fer, fer fer i deixar de fer”. Tal vegada amb la sortida a bossa arribaven a la cinquena etapa com a família empresària.