PACTE ANDORRÀ O RULETA RUSSA A BON PREU? (Viaempresa 8/1/20)

Los hermanos Josep y Joan Font heredaron de sus padres una bacallaneria que han convertido en la principal empresa de distribución catalana, con

Els germans Josep i Joan Font varen heretar dels seus pares una bacallaneria que han convertit en la principal empresa de distribució catalana, amb 7.347 treballadors i unes vendes previstes de 1.500 milions per l’any 2019. Han sigut notícia per les seves disputes i per l’acord final. Repassem tot allò que ha sortit a premsa i veiem quins aprenentatges en podem treure. Pacte andorrà o ruleta russa? Tot a Bon Preu.

15/12/17: “Josep (64) demana al seu germà Joan (66) que li compri el 50% de Bon Preu” després que la sentència arbitral reconeixés el dret de separació. Tots dos són copropietaris al 50%, mitjançant Espais d’Inversions i Baloo d’inversions. Sembla que el motiu de la separació és la política retributiva i de dividend, amb interposició prèvia de demandes recíproques al respecte (per les quals tots dos seran condemnats per disposar de la caixa social en benefici propi).

No es discuteix el lideratge ni la gestió de Joan. Les parts valoren la companyia respectivament en 980 i 380 milions inicialment, i en 1.100 i 600 en una segona valoració, a afegir en aquesta última valoració una depreciació del 30% en no ser participació de control.

16/7/18: “Joan ofereix dividir l’empresa”, segons preveuen els estatuts, i diposita notarialment tres lots, dos d’establiments a repartir i un de serveis central i logístics a mantenir a 50% de propietat. Commina a Josep a escollir.

6/2/18: “El jutge falla a favor de Joan i rebutja valorar la societat.”

3/5/18: “Josep demana al jutge que forci al seu germà a comprar-li el 50%”. A falta d’acord entre els socis, els estatuts preveuen el repartiment d’actius, diu el jutge.

8/1/19: “Josep delega en el seu fill com a administrador”. En una carta enviada a tota la plantilla diu que pretén salvar la unitat del grup, evitar que es divideixi en dos i assegurar la seva continuïtat. El cost fiscal podria superar els beneficis anuals.

15/3/19 “Joan demana al TSJC un arbitre que desbloquegi el repartiment per lots”. La demanda és rebutjada.

28/6/19 “L’Audiència rebutja fixar un preu pel 50% del capital”. Diu que el contingut del pacte successori no és clar, no regula procediment de valoració alternatiu. Josep diu que recorrerà al Suprem, amb el que el termini previst de solució pot ser de cinc anys.

12/7/19 “Joan comprarà al seu germà el 50%”. La compra la farà Bon Preu, que amortitzarà les accions. El pagament de 300 milions d’euros es farà: ja 60 milions en metàl·lic i 40 milions en immobles llogats a tercers; i 25 milions anuals fins a 2027. Les accions canviaran de mà a mesura que es paguin, i amb això el venedor mantindrà els drets polítics i econòmics que li pertoquin fins a 2027. Opinar sobre un conflicte de família empresària és arriscat perquè només es veu una part de la realitat; perquè per sota dels conflictes aparents en poden haver-hi uns altres de subjacents. Perquè podem estar influenciats per la nostra història personal. Tothom té part de raó, i des del seu punt de vista encara més.

I d’aquests aclariments, aquestes reflexions, moltes d’elles evidents. Les famílies empresàries acostumen a tenir un perfil baix, i seguir la màxima de “els draps bruts es renten a casa”, per tal d’evitar les penes dels telenotícies. Les disputes entre en Josep i en Joan ja estaven als tribunals per qüestions de retribució, però surten de cop a la llum pública, potser com a estratègia per forçar a una negociació. Tenir bons advocats i consultors no garanteix l’acord, aquest depèn de les parts. Aquests poden en alguns casos fins i tot tenir interès a prolongar el conflicte.

Les propietats al 50% tenen un alt risc de bloqueig. Tots dos tenen dos descendents, podria ser que els germans que durant tants anys han estat col·laborant, hagin entrat en conflicte per tal d’evitar-lo a la tercera generació. Els conflictes poden anar escalant i semblar cada cop més irresolubles per un acord entre les parts. El camí judicial és un camí civilitzat, però els seus terminis temporals poden ser inadequats. “Més val un mal acord que un bon plet”, diuen.

El canvi d’interlocutors pot ser una eina per avançar quan les parts no es posen d’acord. Pot ser important el paper de la resta de la família, política inclosa, en els enfrontaments entre germans: posen pau o llenya al foc? El valor de l’empresa és molt discutible; com demostren els experts de renom d’aquest cas. A més, s’han d’aplicar descomptes per risc o liquiditat entre d’altres. El preu no és només l’import sinó també la forma i els terminis de pagament. Han de ser justos per qui ven i viables per qui compra. En relació amb això és bo plantejar-se si l’empresa té la capacitat d’afrontar una eventual compra de participacions, com afectaria el seu futur la detracció de recursos?

L’existència d’un protocol familiar no garanteix la inexistència de conflictes ni la seva solució. Las normes poden estar subjectes a interpretació. A l’establir-les més val que tenint en compte que no sabem a quin costat de la taula podem estar el dia de demà. El document és important, però encara més ho és el diàleg. L’anomenat “pacte andorrà”, consistent en què una part fa els lots i l’altra decideix quin es queda, o que una fixa el preu i l’altra decideix si compra o ven, és molt vàlid si totes dues volen continuar amb el negoci. En cas contrari pot ser contraproduent. També hi ha el que es coneix com a “ruleta russa”: el que ofereix més, en sobre tancat davant d’un tercer, ha de comprar.

La garantia de continuïtat ve del fet que el negoci funcioni (si no hi ha negoci, s’ha acabat l’empresa familiar), i que es comparteixi una visió del futur de les relacions entre la família i l’empresa; que es veurà reflectida en l’estratègia de negoci, política retributiva i de reinversió, entre d’altres. En aquest cas està clar que el negoci té fonaments sòlids, perquè ha continuat creixents malgrat les diferències familiars. S’ha evitat l’efecte galliner: la merda dels de dalt esquitxa als de baix. Només queda desitjar que les relacions familiars es mantinguin. Les ferides a les famílies fan més mal; però també és més fàcil que es perdonin. Si és així podrem dir: “bé està, el que bé acaba”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *