LLUITA FRATRICIDA (DiffusionSport 20/11/20)

Recentment ha sigut notícia que els descendents d’Adi Dassler han tornat a les arrels familiars, invertint junt amb Adidas en una acceleradora de start-ups relacionades amb l’esport. Els orígens d’aquesta empresa, familiars als seus moments, és un dels exemples clàssics de lluita fratricida; que ha sigut motiu de pel·lícules (Duelo de hermanos) i de llibres (Hermanos de sangre).

El pare va abandonar la tradicional producció tèxtil familiar, degut a la revolució industrial, convertint-se en sabater. Adi va fabricar els primers models de sabatilles esportives amb tacs. El 1924 els germans es varen convertir en socis. Venien directament els seus productes als clubs esportius. Als inicis els caràcters oposats d’Aldi (introvertit) i Rudi (extravertit) es compenetraven a la perfecció, un al disseny i producció, i l’altre a comercial. Les famílies varen decidir compartir edifici de residència.

La tensió entre els germans va anar creixent degut a les seves diferents personalitats. Adi, obsessiu amb el treball tenia poc interès pels temes comercials i s’exasperava pel creixent caràcter autoritari de Rudi. Aquest perdia la paciència amb el detallisme del seu germà. I les conjugues afegien llenya al foc.

Tots dos es varen afiliar al partit nacionalsocialista, però amb diferent grau d’implicació: Varen aprofitar els JJOO Berlín 36 per promocionar i posicionar els seus productes; encara que també va ser un dels gèrmens de desunió, per les diferents opinions sobre el fet que el plusmarquista Jessie Owens calces unes de les seves sabatilles. Fet que amb el transcurs del temps va ser un important factor per evitar la demolició de la fàbrica per haver produït material de guerra.

La II guerra mundial va elevar el caldo emocional, fins a un enfrontament individual. Adi només va prestar servei al exèrcit durant tres mesos, ja que va ser considerat essencial per l’indústria; el que va augmentar les suspicàcies fraternals. Rudi va tornar paranoic sobre les intensions del seu germà i cunyada. Estava convençut que la seva detenció pels americans durant un any després de la guerra era degut a denúncies d’Aldi. L’enfrontament “privat” va devanir públic al procés de desnacificació.

Els germans varen acordar separar-se. La mare va anar amb Rudi, la germana amb Adi. Aquesta última no va perdonar a Rudi per haver-se negat a contractar als seus fills perquè no haguessin d’anar al front, on varen morir.

La rivalitat dels germans es va traspassar a la de les seves respectives marques, Adidas (acrònim) i Puma (sobrenom de Rudi de solter). I a les relacions socials a la població; en la que la gent es mirava als peus, abans de parlar, per veure la marca de sabates que portava. Però aquesta rivalitat també va ser un dels factors que ha donat lloc al negoci dels esports tal com el coneixem avui. També va ser una de les causes que cap d’ells prestes la deguda atenció a Nike.

El mundial de futbol de 1954 va donar naturalitat a la d’Adidas, gràcies al fet que l’actitud de Rudi va portar a l’entrenador alemany als braços d’Adi; i a la miraculosa pluja torrencial, que va permetre treure el màxim partit dels tacs ajustables. Les dones també varen jugar un paper important a les accions comercials de les marques. La d’Adi va suplir la falta d’encant del seu marit, superant a la seva cunyada amb amplitud.

Tots dos varen facilitar l’entrada a l’empresa de la següent generació ja en època escolar; i també varen coincidir en ser reticents a facilitar el relleu. Les de les dues rames varen estar molt afectades per conviure de prop els enfrontaments entre el ses respectius progenitors. Horest, el fill d’Adi, va demostrar la seva capacitat desembussant al port l’envio per les olimpíades de Melbourne 1956 i amb l’èxit en la trencadora iniciativa de regalar les sabatilles als esportistes com inversió publicitària. El seu èxit amb la filial francesa, que va rivalitzar en vendes amb l’empresa mare, va degenerar en conflictes que acabaren amb la seva desheredació. Va haver de pledejar per ser reconegut com a soci minoritari.

El caràcter despòtic de Rudi, que menyspreava en públic al seu progenitor per no estar a l’altura,i era indulgent amb el segon, va donar lloc a una insana lluita entre els seus fills que va acabar afectant Puma.

El resum podria ser dir que caràcters oposats convivint amb intensitat i duració va degenerar en un conflicte emocional, amplificat per la gelosia i els caràcters, també oposats, dels cònjuges; i per les postures polítiques oposades. L’enfrontament se’n va traspassar, i inclòs incrementar, a la següent generació.

Són diversos els aprenentatges que podem treure d’aquesta guerra de família empresària.
– Abans de començar a treballar amb algú, sobretot si són parents propers, s’ha de tenir en compte el caràcter.

– Persones que poden coexistir feliçment en espais separats poden topar si estan obligades a col·laborar.

– El desig de control de la generació precedent pot topar amb el caràcter fort d’autonomia de la continuadora.

– Les recriminacions es poden acabar convertint en odi i ressentiment.

– El paper dels cònjuges pot ser molt important.

– La separació és de vegades la solució menys dolenta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.