EBITDAC: el factor coronavirus al benefici (Diffusion Sport 29/4/20)

Tots hem sentit parlat del EBITDA (Earnings Before Interest Taxes Depreciation and
Amortitzatión) que per alguns és Earnings Before I Triket the Dump Auditor. Però ara ens haurem d’acostumar a sentir parlar d’EBITDAC Earnings Before Interest Taxes
Depreciation Amortitzatión and Coronavirus. Dit en romà paladí, és a dir en llenguatge intel·ligible: la majoria d’empreses hauran de fer autèntiques filigranes perquè la seva darrera línia sigui negra, és s dir perquè el resultat sigui positiu tenint en compte els efectes del coronavirus COVID-19.
Està clar que el tema anirà per barris, però a quasi tots farà falta un bon pulmó per poder acabar feliçment la travessia, i el port d’arribada pot-ser no serà la somiada Ítaca (que ningú li busqui segones al port de destí!).
La majoria de les ajudes públiques per a la majoria d’empreses van per al camí d’ajudar a finançar perdudes més que a eliminar-les. La intenció és bona, però de bones intencions està empedrat el camí a l’infern. Si les perdudes fossin temporals, pot ser suficient amb finançar-les; però si com sembla seran com travessar el desert del Gobi, sembla que el que necessiten les empreses es la capacitat d’alliberar les carregues amb rapidesa. Lligar els ERET al manteniment dels llocs de treball pot acabar sent com un regal enverinat per a més d’una empresa.
“I tot això qui ho paga?” va demanar Josep Pla el 1954 a l’arribar a Nova York. Aquesta mateixa pregunta ens podem fer tots respecte a les COVID-19 i les seves conseqüències empresarials i econòmiques. Alguns pot-ser diuen “que cada pal aguanti la seva espelma”, però quasi tot-hom intenta “portar l’aigua al seu moli” i els lobbys funcionen a tota màquina.
Un tema que corre de boca en boca entre els empresaris, sobretot del món del retail, és el del tema dels lloguers. Les mesures decretades són d’ajornament i afecten, simplificant, només a les pimes inquilines de grans tenedors; sembla que deixen a les cadenes mitjanes (una empresa de més de 250 treballadors ja pot deixar de ser pime, i el comerç és molt intensiu en mà d’obra) als peus dels cavalls dels propietaris dels centres comercials i locals d’ubicació prime (carrers de primera). És més, sembla que aquesta regulació impedeix l’argumentació de la clàusula “rebus sic stantibus” que permet fer front al principi de “pacta sund servanda”, és a dir impedeix al·legar causes de forà major per no haver de complir el pactat.
Tornant a “qui paga?” pot-ser tan important, o més, és que els diners no es gastin en “festes” sinó en mantenir i crear projectes amb futur a un món que serà en algunes coses força diferent; però que continuarà format per persones. Aquestes necessitem suport en moments de dificultat, però amb vista a capacitar-nos per fer front amb èxit al futur.
Els que ben segur paguen una bona part són els nostres continuadors, per un costat perquè tornarem a tenir una generació de joves amb un atur proper al 50%, per un altre perquè hauran d’acabar fent front d’alguna manera al deute publica que rebran com herència. El que no esl hi podem deixar com herencia son empreses que només pensin en sobreviure. Han de rebre empreses que tinguin i cerquin una constant diferenciació sostenible. I han de rebre ànims per ser emprenedors i empresaris, per superar el EBITDAC.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *