El suplement anual de la revista The Economist reflexiona cada any sobre el qual s’inicia. Els resums de les seves 146 pàgines poden ser tan variats com els seus autors.
Estem en una «permacrisis»: llarg període d’inestabilitat i inseguretat. Ha finalitzat l’estabilitat i predictibilitat en geopolítica i economia. Hi ha una gran rivalitat entre poders, clima extrem i ràpid canvi social i tecnològic. Després de dos anys de pandèmia el principal motor actual és la guerra d’Ucraïna. Els preus de l’energia, la inflació, els tipus d’interès, el creixement econòmic, l’escassetat alimentària dependran de com evolucioni el conflicte. Ni Rússia ni Ucraïna estan encara llestos per deixar les armes. Putin allargarà el conflicte amb l’esperança que l’escassetat energètica mini el suport occidental a Ucraïna. L’hivern del 23 pot ser dur, però més ho pot ser el del 24. Europa necessitarà reomplir els seus dipòsits de gas sense subministrament rus. Alguna cosa ha de canviar a Moscou perquè la pau sigui possible. Qualsevol solució semblarà més un fràgil alto el foc que un acord de pau. A mitjà termini la guerra accelerarà el trànsit cap a les energies renovables. La importància d’Ucraïna com exportador agrícola significa que la guerra donarà lloc a una fam global. La guerra d’Ucraïna disminueix l’influencia de Rússia a Orient Mitja. Internet, els làsers, el GPS són fruit de la investigació militar. La guerra d’Ucraïna pot portar avanços in-situ mitjançant biotecnologia, el transport hipersònic o la computació quàntica.
Hi haurà inestabilitat energètica; els alts preus de l’energia continuaran colpejant a empreses i particulars. Als possibles problemes de subministrament s’uneix l’escassetat de capacitat de refinament i d’inversió en noves explotacions. La idea d’un mercat energètic global amb taxa de CO₂ i panells solars està morta. Els Estats Units estan en dubte entre ser el principal proveïdor d’Europa i limitar les seves exportacions per mantenir els preus interiors baixos. Els nous projectes gasístics poden tenir una vida curta per la regulació, a menys que s’adaptin a noves tecnologies com la de l’hidrogen verd. Les inversions en renovables continuen sent molt baixes. En resposta al xoc energètic global es pot donar prioritat a la seguretat en el subministrament davant de la no contaminació. Les plaques solars dels particulars i negocis, coordinades en línia, poden funcionar com a una planta d’energia virtual. L’hidrogen ha donat amb anterioritat falses esperances- Però ara s’espera que serà diferent, ajudant a reduir les emissions de CO₂ i la dependència del gas.
La fam, causada pels conflictes i el canvi climàtic, serà més un problema d’existències que de preus. Les seves conseqüències seran un augment de les malalties, l’obesitat (per la pitjor alimentació) i el menor desenvolupament cerebral dels nens). L’explotació de les reserves de gas natural (13% de les mundials, 40% de les descobertes a la darrera dècada) podria ajudar a Àfrica (el segon més gran i més poblat continent) a combatre la fam. Egipte i Sudan importen la meitat dels seus aliments. Els costos dels fertilitzants s’han disparat, milions de grangers simplement els han eliminat; els efectes es veuran el 2023.
El PIB mundial creixerà entre un 1,5% i un 3% (enfront del 2,8% del 2022) segons el 62% de les prediccions, i la inflació estarà al voltant del 6%. El PIB caurà un 0,1% a Espanya, amb una inflació del 4,5% i un dèficit públic del 4,8%.
La inflació ha passat de ser considerada temporal a persistent problema de doble dígit. Els bancs centrals han realitzat el més ràpid i ampli increment de tipus en les darreres quatre dècades. La majoria de les economies entraran en recessió a mesura que els bancs centrals augmentin els tipus d’interès, per reduir la inflació. A Europa serà més dura; i es globalitzarà a mesura que un dòlar fort colpegi als països del tercer món, actualment ja superats pels preus dels aliments. Un dòlar fort exporta inflació als països emergents i els hi dificulta complir amb el seu deute. En conseqüència, els riscos polítics augmentaran. Augmentarà el proteccionisme. Amb la intenció de mantenir l’indústria i els llocs de treball a casa. Amb el risc de subministrament alimentari, alguns països poden posar tanques a l’exportació, creant augments de preus.
La darrera estagflació va aparèixer als anys 70, quan la majoria dels responsables actuals no havien donat ni les primeres passes. Com respondran? Les empreses es veuran obligades a reduir inventaris i comptes a cobrar. Els consumidors compraran menys. Serà difícil passar als consumidors els augments de costos. Les empreses millor posicionades seran aquelles que tinguin demanda forta (Nestlé) o marca valuosa (Coca-Cola). Algunes empreses aplicaran la jibarització (reduir la mida del producte, mantenint el preu), altres tractaran de guanyar eficiències. Potser els majors intents de controlar costos es referiran als salaris. Alguns directius seran acomiadats pels inversors descontents.
Fins a la pandèmia a molts països els problemes macroeconòmics eren de baix creixement i inflació. El 2023 la majoria dels països controlaran la inflació, però no sense patiment. Les causes de l’actual inflació són múltiples; la política monetària pandèmica per mantenir el consum, la reducció de capacitat productiva i portuària per qüestió de subministrament a conseqüència de la covid i el clima, i les conseqüències energètiques de la guerra d’Ucraïna. Quan el 1982 les autoritats monetàries varen decidir acabar amb la dècada d’alta inflació varen triomfar, però creant una gran recessió que va ser molt dura per a molta gent.
L’augment dels tipus d’interès és una mala notícia pels venedors de béns durables. Però pot ser bona pels que tenen estalvis.
La profunditat de la recessió i la duració de la guerra són difícils de predir, però sembla probable que les variacions de preus imprevistes continuaran.
«Quan dos elefants lluiten, la gespa pateix». Una Rússia derrotada pot ser impredictible. Kazakhstan té una paorosa similitud a Ucraïna, com no pot tenir suport occidental s’acostarà a la Xina. Cap país que hagi estat a l’òrbita soviètica aquesta fora de perill. La humiliació de Putin a Ucraïna farà pensar-ho dues vegades als autòcrates que vulguin iniciar guerres de conquesta.
Rússia és una amenaça constant, però la més gran és Xina; l’únic país amb la intenció i el poder per canviar l’ordre mundial. El poder americà està canviant. L’economia americana entra al 2023 amb millor forma que la Xina i europea. El seu problema potser l’esclerosis governativa i legislativa. Si Donald Trump formalitza la seva candidatura a les eleccions de 2024 serà com ficar benzina al foc. Les aliances geopolítiques (OTAN, QUAD, AUKUS, I2U2) estan responent, però la majoria de la població mundial viu en països que no donen suport a les sancions a Rússia. Els EUA necessitaran més ajuda dels seus aliats per mantenir el seu lideratge a l’ordre global.
Xina fa dècades que fa prediccions sobre el seu futur. El seu ascens alarma a molts països occidentals. Vol redefinir l’ordre mundial d’una forma que pot ser del gust dels autòcrates. Presenta el model autoritari xines com una alternativa plausible a Occident. I Xi Jimping te a la seva disposició més recursos que cap altre dèspota a l’història. Algunes projeccions indiquen que a mitjans de la dècada vinent serà l’economia més gran mundial, però l’any 1961 Nikita Khrushev va dir que «la Unió Soviètica finalitzarà la construcció del comunisme als anys 80, donant als seus ciutadans uns estàndards de vida que sobrepassaran als americans». Hi ha nuvolades sobre la Xina, els seus problemes domèstics estan augmentant. Han de fer front als costos de la pandèmia, a la guerra tecnològica amb els EUA, a la crisi immobiliària, a la caiguda demogràfica (10% el 2030, 30% al 2050), a les disputes frontereres amb l’Índia, i a la crisi de cobrament dels seus crèdits per inversions en infraestructures de països del tercer món.
La política de zero covid ha salvat moltes vides, però ha asfixiat l’economia i frustrat a la població. El seu sistema sanitari és dèbil i pot acabar amb cents de milers de morts. El creixement ha sigut menor de l’esperat i els joves estan començant a tenir dificultats per trobar feina. El control més gran estatal de l’economia disminueix la innovació i mina el dinamisme del sector privat. El nombre de jubilats creix més que el de nous llocs de treball. Les inversions s’estan redirigint a altres països asiàtics amb menys risc de tancaments i control governamental sobre els negocis. Alguns experts afirmen que ha arribat al punt àlgid del seu poder, però una Xina dèbil, estrangulada per Amèrica, pot tornar-se perillosa.
La guerra per Taiwan és més probable, Xina potser aprofita la guerra d’Ucraïna per moure fitxa, i de pas tapar dificultats internes. Cap líder des de Mao ha donat més importància a la unificació que Xi Jimping. Però Taiwan avui és una vibrant democràcia, amb un PIB per habitant quasi tres vegades més gran que el continental, por predisposada a la dictadura de Pequín. Els aliats veuran qualsevol conflicte com un test de la resolució dels EUA per mantenir l’ordre a Àsia-Pacífic. Xina té més vaixells de guerra que els americans, però la guerra d’Ucraïna pot afectar els seus càlculs. EUA espera que Taiwan demostri major desig de defensar-se (acaba d’ampliar el servei militar de quatre a dotze mesos). Xina té una economia sis vegades més gran que l’Índia, però aquesta la sobrepassarà en població aquest any i el 2100 la doblarà, el que l’ajudarà a assolir-la. Un superpoder està emergent a la porta del darrere de la Xina.
La guerra tecnològica entre els EUA i la Xina acaba de començar. Biden ha augmentat les restriccions, tallant l’accés a components essencials per desenvolupar la intel·ligència artificial i als productes de doble ús. Pot prohibir que companyies com TikTok, controlada pel govern xines, recopilen dades sobre usuaris americans. Si la tensió amb Taiwan augmenta també ho faran les restriccions. Però la Xina continuarà pressionant a la seva indústria tecnològica perquè es focalitzi menys en els consumidors i més en la investigació profunda, amb objecte d’aconseguir l’autosuficiència tecnològica. En resposta a la covid, Xina ha construït el sistema més gran de vigilància de la història.
La Covid infectarà a més gent, però la taxa de mortalitat baixarà del doble de la grip. Xina pot abandonar la seva política de covid zero, disparant els contagis i les morts. L’alentiment econòmica i l’augment de costos pot portar als governs a reduir la inversió en sanitat. Les noves variants de covid (dos per any) poden ser més contagioses o severes, però la seva mortalitat s’acosta a la de la grip. El problema és que afecta el 50% de la població en lloc del 10%. Tot dependrà del comportament de les persones (mascaretes, test). Les noves vacunes poden ser d’inspiració nasal.
Continuarà.


