Transparència, govern i futur en una gran empresa familiar
Fa unes setmanes conversava amb un accionista d’una empresa familiar de referència, més que centenària. La conversa va anar derivant cap a qüestions de govern corporatiu, representació dels socis i transparència.
No parlaré de la companyia concreta, perquè en realitat l’interessant no és el cas. El rellevant és que moltes de les qüestions plantejades apareixen una vegada i una altra en famílies empresàries que han superat la tercera generació.
Quan una empresa familiar aconsegueix determinades dimensions, la propietat sol dispersar-se progressivament. El que va començar sent una família d’empresaris es transforma, a poc a poc, en una família d’accionistes. I no sempre s’és conscient de les implicacions que això té.
He observat que hi ha famílies que continuen governant-se amb estructures pensades per a cinc socis quan ja existeixen desenes d’accionistes. A partir d’aquest moment apareixen noves tensions.
La primera té a veure amb la implicació. Una part creixent dels propietaris deixa de tenir relació directa amb el negoci. El vincle emocional pot romandre, però el coneixement de l’empresa disminueix. Molts socis es converteixen en accionistes passius. La pregunta llavors és inevitable: com es garanteix que una minoria activa no acabi controlant de facto la companyia sense els contrapesos adequats?
La segona qüestió és la representació. En algunes empreses familiars observo consells formats exclusivament per consellers dominicals, sense presència d’independents que aportin una mirada externa. En unes altres, determinats mecanismes d’elecció poden provocar que grups significatius d’accionistes quedin sense representació efectiva.
No existeix un model únic vàlid per a tots; però sí que crec fermament que, a mesura que augmenta la complexitat accionarial, també ha d’augmentar la qualitat del govern corporatiu. I això inclou fer-se preguntes incòmodes. Existeix suficient diversitat de criteris en el consell? Es debat realment l’estratègia o es dedica la major part del temps al control i supervisió? Té sentit que una empresa que afronta canvis profunds en el seu sector manqui d’espais específics per a reflexionar sobre el futur? He vist empreses familiars dedicar enormes esforços a defensar el passat mentre dediquen molt pocs a dissenyar el futur.
Una altra qüestió especialment sensible és la liquiditat accionarial. En moltes famílies empresàries, vendre accions continua percebent-se com una espècie de traïció emocional. Com si desprendre’s d’una part del llegat familiar impliqués renunciar a la pròpia identitat. El resultat és que les transmissions poden acaben produint-se de forma poc transparent, sense mecanismes que garanteixin igualtat d’oportunitats per a tots els accionistes.
Quan existeixen diferències significatives entre el valor teòric i el valor que realment estaria disposat a pagar un comprador, la transparència es torna especialment important. No perquè elimini els desacords, sinó perquè evita sospites. I en les empreses familiars, les sospites solen ser molt més destructives que els desacords.
També sorgeix una qüestió que escolto: la necessitat d’informar sobre l’evolució de les participacions dels qui ocupen posicions de govern. No perquè existeixi necessàriament un problema. Precisament per a evitar que apareguin dubtes. La transparència no protegeix únicament els accionistes minoritaris. També protegeix als qui exerceixen responsabilitats de lideratge.
En realitat, totes aquestes qüestions apunten cap a una mateixa pregunta. Quin model de propietat volem dins de vint anys? Perquè moltes famílies empresàries estan tan concentrades a gestionar l’empresa que a penes dediquen temps a dissenyar l’evolució de la propietat i família. I són coses molt distintes.
Algunes exploren mecanismes d’agrupació patrimonial, hòldings familiars o vehicles d’inversió comunes que permetin gestionar de manera professional els recursos generats per l’empresa. Unes altres reforcen les seves estructures de govern. Unes altres revisen les seves polítiques de liquiditat i transmissió d’accions. No existeix una solució universal. Però sí una convicció que els anys m’han reafirmat. Les grans crisis de les empreses familiars rares vegades neixen d’un problema econòmic. Solen néixer de preguntes importants que ningú es va atrevir a formular a temps.
Abans de parlar de relleu, dividends o valoració d’accions, convé plantejar-se una qüestió més profunda: Les estructures de govern que ens van portar fins aquí són també les que ens permetran arribar a la següent generació?



