SUBSTANTIU EMPRESA, FAMILIAR ADJETIU (DifussionSport 23/4/20)

La immensa majoria de les empreses son familiars, i davant de es crisis aquestes tenen millor comportament que les no familiars (veure Credit Suisse Global Family Index). El fet de que nomes el 30% arribin a segona generació (12% 3ª, 3% 4ª) ni impedeix que les empreses familiars siguin més longeves que les no familiars (37 anys davant a 31 de mitja, IESE 2015).
La crisi de Lehman Brothers va acabar amb molts negocis; la rapidesa, profunditat i imprevisió de la COVID-19 pot acabar amb moltes més. No existeixen receptes màgiques ni universals per evitar-ho, cada empresa familiar necessita un vestit a mida en funció de les seves particulars característiques empresarials i familiars individuals. No és el mateix un negoci d’alimentació que de turisme; una micro empresa que una internacionalitzada; una amb propietat de 60 anys sense continuïtat familiar, que una amb continuadors implicats.
Les recomanacions genèriques són per tots conegudes; però no per això a vegades oblidades. Lideratge; comunicació; màxim control de la tresoreria; revisió del model de negoci i del pla estratègic; determinació d’objectius exigents i realistes; execució eficaç dels plans d’acció i màxima atenció al principal actiu (i passiu): les persones.
Parafrasejant a Joaquim Vila (IESE) diré que les empreses estan acostumades a anar per carreteres de corbes i canvis de rasant, però COVID-19 per a moltes empreses presenta un clot que abasta tota la calçada i aboca a un penya segat sense fons.
Les crisis pot obligar, per a superar-les, a canvis llargament ajornats. Ha de superar-se la temptació de bloqueig, hem de sortir del quadre mental que ens limita (que fàcil és dir-ho!). Si no ho hem fet ja, pot-ser és el moment de preguntar-nos: Com ho faríem demà si partíssim de zero? Quina és la solució ideal? Com arriben a ella? En aquestes decisions estratègiques convé implicar a la direcció i als propietaris responsables, és a dir a aquells que estan implicats i aporten capacitats (sense necessitat de què estiguin al dia a dia del negoci). I a un nivell més operatiu pot ser es convenient obrir una turmenta d’idees (ajornant els judicis) de tots els implicats a tots els nivells; per sotmetre-les després a una anàlisi multidisciplinari creatiu.
Es diu que si s’acaba l’empresa, s’acaba la família empresària. Però no és necessàriament cert. Si estem davant d’una autèntica família empresària, tindrem l’esperit emprenedor que després d’enterrar el que ja no és viable sorgeix l’aprofitament d’una nova oportunitat, pot-ser amb alguna poda a la propietat. Perquè no és el mateix una empresa de propietat familiar, que una família empresària.
Està clar que una situació de crisi greu el primer és salvar el negoci, si és viable i sense posar diner bo sobre negoci dolent. Els temes de família empresària com poden ser planificació del relleu, determinació de les només de relació bidireccional entre l’empresa i la família… poden de forma temporal a segon terme.
En algun moment pot sorgir la dubte: que és abans l’empresa o la família? No s’ha d’escollir entre cap d’elles, perquè a la llarga “el que és bo per a l’empresa és bo per a la família”; perquè el substantiu és empresa, familiar l’adjectiu.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *