L’INCENDI DE LES GAVARRES I LA RESPONSABILITAT PATRIMONIAL
Les primeres informacions apunten que el recent incendi de les Gavarres podria haver-se originat per una imprudència d’un empleat d’una UTE. Si els fets s’acaben confirmant, més enllà de les responsabilitats de la persona que va provocar el foc, caldrà analitzar també si les empreses implicades havien adoptat les mesures d’organització, prevenció i control exigibles. En determinades circumstàncies, els administradors també podrien arribar a respondre personalment si s’acredités un incompliment greu dels seus deures de diligència i supervisió.
Aquesta possibilitat deriva, entre d’altres, dels articles 31 i 31 bis del Codi Penal, relatius a la responsabilitat penal de les persones jurídiques i als models de prevenció de delictes, així com del deure general de diligència que imposa l’article 225 de la Llei de societats de capital als administradors. Precisament, l’apartat 2 de l’article 31 bis estableix que la persona jurídica pot quedar exempta de responsabilitat si, abans de la comissió del delicte, l’òrgan d’administració havia adoptat i executat eficaçment models d’organització i gestió amb mesures adequades de vigilància i control.
En aquests casos, les assegurances de responsabilitat dels administradors poden oferir determinades cobertures, especialment respecte de les despeses de defensa o de la responsabilitat civil, però les responsabilitats penals tenen importants limitacions d’assegurabilitat. Per això la prevenció continua sent la millor protecció.
Quan l’administrador és una persona jurídica, la responsabilitat també pot afectar la persona física que la representa i, segons les circumstàncies del cas, estendre’s als òrgans de govern de la societat administradora.
Tot això és una realitat que massa sovint trobo oblidada en les famílies empresàries amb les quals col·laboro. Encara és habitual nomenar administradors solidaris «per si de cas» o incorporar familiars al consell d’administració simplement pel fet de ser de la família. Poden ser excel·lents metges, mestres o arquitectes, no intervenir en la gestió diària de l’empresa i, tanmateix, assumir unes responsabilitats legals molt rellevants pel simple fet d’haver acceptat el càrrec.
Ser administrador no és un reconeixement familiar ni un títol honorífic. És assumir un deure de diligència que, en determinades circumstàncies, pot arribar a comprometre el patrimoni personal. Per això, abans d’acceptar un càrrec d’aquesta naturalesa, convé conèixer bé les responsabilitats que comporta i assegurar-se que l’empresa disposa d’una governança adequada i d’uns sistemes de control eficaços.
Potser aquest és un bon moment perquè cada família empresària es faci una pregunta: tots els qui ocupen càrrecs d’administració són plenament conscients de les responsabilitats que han assumit?
