Premsa d’Alemanya, baralles de pati i mongetes a Europa (Viaempresa 6/5/20)

La Gran Recessió va castigar a una generació de joves amb un 50% d’atur, sembla que la covid-19 pot tornar a fer-ho. La situació és molt seria i no és el moment de tòpics m’han dit. Després de llegir i escoltar a gent que en sap molt més que jo, aquestes són les meves notes, que crec pot ser d’interès compartir.

A la premsa alemanya s’ha publicat un anunci (pagat) dient a la població alemanya que és el moment de la solidaritat, i que la Unió Europea ha de replantejar-se l’existència de paradisos fiscals interns, com Holanda, que el que fan és detraure recursos de la resta. També recordaven que després de la Segona Guerra Mundial (Acord de Londres 1953) es va condonar el 62% del deute d’Alemanya i els terminis de pagament de la resta es varen allargar fins a 2010. L’anunci estava signat per molts alcaldes i presidents regionals italians. I és que Itàlia és el braçol d’Europa (Carlemany va ser emperador pel suport del Sumo Pontifice Roma l’any 800); a més de tenir un teixit industrial bastant més potent que el nostre. Els nostres polítics, ni d’aquí ni de Brussel·les, no han fet res de semblant. Sembla que després de la perduda de Cuba i Filipines, i de patir dues dictadures al segle XX tinguem complexa d’inferioritat, i vergonya de plantar cara a Europa.

Aprofito per recordar que Holanda va convertir-se en Estat amb Guillem d’Orange en gran part gràcies al suport dels pirates; i que el seu principal paper a l’història occidental és el de ser el braçol de la primera gran crisi financera contemporània: la de les tulipes al segle XVII.

És trist pensar que cada país té els governants que es mereix, perquè sembla que els nostres en molts casos “la intel·ligència brilla per la seva absència”. El nostre president autonòmic juga a l’esgarrifosa carta del president de la Cambra de Comerç de Barcelona de què “Espanya és atur i mort, Catalunya vida i futur”. El del govern central fa unes compareixences televisives setmanals que recorden més a les de l’amic veneçolà del seu vicepresident, que a les estructurades i concises d’Àngela Merkel.

Però és de justícia reconéixer que el president Sánchez i la ministre Calviño han fet bé els deures en el document adreçat el 19/4 a l’UE. Va demanar la creació d’un fons de reconstrucció finançat amb deute perpetu de la Comissió Europea, amb interessos pagats amb nous impostos sobre transaccions europees o CO2, i destinat a defensar el mercat europeu mitjançant ajudes a fons perdut als sectors més afectats per la crisi. No en funció del PIB com es va fer amb en Draghi, beneficiant en valor absolut a Alemanya. També demanava l’harmonització fiscal, per evitar que uns països (Holanda) treguin recursos dels altres.

Els governs del nord d’Europa, amb la seva doble moral, diuen que no volen finançar a fons perdut als que no han sigut capaços de rebaixar el dèficit en temps de creixement (Espanya 2,8% del PIB el 2019, 96% acumulat; Italià 135%, Portugal 117%, França 99%). La realitat és que no els interessen els eurobons perquè el tipus seria el mateix per a tots i ells deixarien de cobrar per endeutar-se. Potser la prima de risc torna a ser tema de conversa, els especuladors hi jugaran a intentar fer saltar la banca.

La realitat és que els alemanys són estalviadors i els hi perjudica com a ciutadans els tipus d’interès baix, però al país li beneficia ja que cobra per endeutar-se. Als anys 40 ja varen demostrar que són una població molt crèdula, i ara es creuen a peus juntets al seu govern quan els hi diu que la culpa és dels del sud, que són ganduls i malgastadors.

Molta premsa nacional ha tret titulars parlant de “nacionalització d’empreses per Podemos”. La realitat és que la Unió Europea es planteja permetre les ajudes estatals a empreses perquè en primer lloc interessa a Alemanya per salvar a les seves, començant per Lufthansa.

A la Gran Recensió, Àngela Merkel va dir: “els alemanys sortirem enfortits”. Que de facto a Europa mani algú que mira pel seu país i no per Europa ens va portar a un austericidi en el que particulars endeutats van veure reduïts els seus salaris, en lloc d’una política expansiva com la que seguien els nord-americans amb gran èxit. Fent que Espanya s’endeutés pels rescats bancaris (el deute públic el 2007 era Espanya 35% PIB, Alemanya 73%), en gran part per salvar a la banca alemanya, que havia finançat indirectament el boom immobiliari espanyol. Alemanya tensa la corda al màxim, sense trencar el mercat europeu, perquè això perjudicaria greument a les seves exportacions ja que un euro-marc seria molt més fort.

Es va equivocar Rajoy evitant el rescat? Hi ha veus que demanen un rescat amb “homes de negre” perquè aquests posin les tisores a la despesa pública en càrrecs polítics. Sembla que la vaca no dóna per tants polítics, càrrecs de confiança i vehicles oficials. Potser convé tenir menys i millor pagats! Menys estructura autonòmica i més a Europa. És necessari que els nostres polítics es deixin de baralles de pati de col·legi, siguin conscients que on es couen les mongetes és a Europa, i se centrin a proposar mesures concretes per minimitzar els danys de la pandèmia econòmica que seguirà a la sanitària. Després ja passarem comptes de les responsabilitats pel succeït fins ara i farem recompte correcte de baixes.

Ara hem de tenir clares les prioritats: 1.- tests per poder desconfinar-nos amb seguretat, 2.- aconseguir diners i 3.- gastar-los bé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *