MÉS DE 100 MOLINS (Viaempresa 11/6/20)

Escriure sobre una família empresària existent és una gran responsabilitat, perquè la informació és parcial i la seva interpretació subjectiva, i s’ha de tenir en compte que l’especulació es lliure. Perquè encara que s’actuï de bona fe es poden ferir susceptibilitats. Potser la història de la família empresària Molins és relativament curta, celebraran el centenari el 2028, però és intensa per la seva proximitat temporal i pel gran nombre d’integrants, el que facilita el seu coneixement. Els entre cometes corresponen a afirmacions públiques de Joan Molins Amat. Aquest és el primer capítol de quatre sobre la nissaga cimentera Molins.

Breu història familiar.
El primer que cal en una empresa familiar és conèixer la història de la família propietària, perquè la relació és més intensa que en una família no empresària i els temes poden sortir al cap d’anys amb conseqüències importants (efecte papallona).

Joan Molins i Parera, nascut a Sant Andreu del Palomar, tenia una indústria de calç i ciments natural i artificial, amb fàbriques a Vallirana i Pallejà. Va casar amb Elvira Figueres; veren tenir dos fills Francesc (1884) i Joaquim (1886) i dues filles Josepa i Francesca. L’hereu Francesc va tenir quatre filles, i sembla que va discutir amb el seu pare i la branca desapareix de la història familiar. I és que de vegades a les famílies empresàries hi ha tabús, temes de què no es parla i que s’acaben desconeixent per les següents generacions.

Joaquim te tres fills amb Anna Ribot: Joan (1911-1986), Casimiro que mor al cap de quatre anys i Casimiro (1920-2017). Aquest fet de posar el nom d’un fill premort al següent es coneix a psicologia com “síndrome del jacent” amb el que se supera el dol. Joaquim envidua el 1958 i es torna a cassar el 1960 amb Juana Gil, que treballava al servei familiar. Es van a viure als EEUU, tenen dos fills: Joaquim (1961) i Marta (1966). Aquests fets tenen diversos graus d’oposició, principalment entre els parents polítics. I és que els afegits pot-ser no tenen vot a la junta de l’empresa, però poden tenir opinions de pes a la família. Però abans del nou matrimoni Joaquim cedeix el 50% de les accions als seus dos fills. Juana el va cuidar amb total entrega durant els últims anys de malaltia.

Joan Molins Ribot, enginyer de camins, va casar amb Gloria Amat, néta d’un magistrat del Tribunal Suprem, i varen tenir 11 fills. Joan (1942) enginyer de camins, Conseller Delegat des de 1986 fins a 2015. Joaquim (1945-2017) enginyer industrial, que va ser Conseller de Política Territorial amb en Jordi Pujol i portaveu de CiU al Congrés dels diputats; potser es va dedicar a la política perquè al no ser l’hereu o militar o capella. Santiago (1950), enginyer industrial, que va ser Director General i Corporatiu, Jordi (1952), advocat, que va ser Secretari del Consell i Cap d’Assessoria Jurídica, Josep (1953), gestionant els àrids, formigó i medi ambient, Xavier (1955) que va ser fins a 2018 “l’últim mohicà”, és a dir l’últim membre de la família treballant a la direcció de l’empresa. Pau (1962) conegut advocat penalista, i roker d’afició.

Casimiro es casa amb Maria Dolores Lpez-Rodo, germana d’un company seu a la facultat de dret que seria ministre de Franco, Laurea Lopez Rodo. Va ser un destacat membre de l’Opus Dei. Va exercir la presidència del Banc Atlántico. Va tenir 6 fills. El seu fill Javier va treballar de director comercial a l’empresa familiar fins que la va deixar a principis dels 90; va premorir al seu pare (2009). El seu fill Laureà és el conegut cirurgià del rei emèrit, que quan el seu pare li va dir que no el podria ajudar si estudiava medicina, li va contestar “em pots ajudar deixant-me ser metge”. Un net, enginyer de camins, treballa a la filial de prefabricats com a tècnic.

La segona generació eren quatre, la tercera dinou, la quarta setanta-dos, ja hi ha integrants de la cinquena i sisena, més de cent en total.

El negoci del ciment.

El negoci del ciment és molt cíclic. La barrera d’entrada és la inversió en la construcció de la planta, que fa que els costos fixos siguin el més important. El ciment no viatja bé per carretera, és més barat per quilo anar amb vaixell a New York que en camió a Madrid. És una comodity sense substitutiu. Per a la construcció hi ha ferro, fusta o formigó; el seu us depèn de la “cultura” dels arquitectes del país.

El formigó amb ciment portland necessita vint-i-vuit dies per obtenir la resistència òptima. Amb els prefabricats es guanya temps de construcció. El ciment aluminós aconsegueix resistència equivalent en 24 hores, i és molt resistent al purins.

El negoci del ciment és un negoci de producció industrial, el del formigó és un negoci de servei. El ciment és un producte de vida molt més llarga que el formigó, que és perible (un cop afegida aigua la formigonera ha d’estar en rotació per evitar que forgi). Passar de vendre ciment en sacs a vendre formigó és un canvi de model de negoci.

Els resultats empresarials.

El que es coneix com la santíssima trinitat empresarial (vendes, benefici net i ebitda) ha sigut als anys 2016, 17, 18 i 19 la següent. Vendes 611, 779, 765 i 797. Beneficis: 64, 89, 86 i 90. Ebitda: 168, 193, 181 i 192

Per un altre costat, el deute financera ha sigut: 187, 146, 179, 181.

 

En pròximes entregues veurem amb més detall els principals personatges d’aquesta nissaga, les serves relacions amb competidors, la seva internacionalització, el seu creixement empresarial, las conseqüències d’estar en borsa, la regulació de les relacions família-empresa, i l’externalització de la direcció.

 

Els personatges familiars

Joaquim Molins Figueres (1886 -1976)

Joaquim Molins Figueres. Després de treballar uns anys amb el seu germà Francesc i el pare (Joan) a la indústria familiar, el 1911 entra a treballar com a Director General a Auxiliar de la Construcción SA (Ciments Samson) de la que el seu pare era accionista i membre del Consell d’Administració. Promou la construcció de la xemeneia industrial més alta d’Espanya, que encara podem veure al costat del edifici Walden 7 de Bofill a Sant Just d’Esvern, on estava la planta de producció.

El 1928, junt amb el seu pare, que seria el primer president, funda Ciments Molins mitjançant aportació d’actius. Es dediquen a la fabricació de ciment aluminós, de trista celebritat posterior, amb patent de la francesa Lafarge.

Promotor de molts projectes e iniciatives empresarials, com els túnels de Vallvidrera, els pàrquings SABA i del túnel del Cadi; ja qui diu que aquest últim per poder anar a la finca que va adquirir a la Cerdanya. A part del ciment, l’altre gran afició seva va ser els automòbils, sent un dels fundadors de la Penya Rhin. Home sense més estudis que els de comerç, creatiu i emprenedor amb intel·ligència natural, era molt planer. Va entrar a la burgesia catalana per dret propi, però no tenia les seves formes.

Respecte als nets deia: “primer que facin els errors fora, i després ja vindran a casa”. Ja d’inici va constituir una societat oberta, amb més accionistes, i amb consell d’administració. Va fer que el seu fill gran estudies enginyeria de camins, per aconseguir obres, i el segon advocat per resoldre problemes.

Portava al seu fill Joaquim amb 8 anys a les reunions dels consells d’administració. Encara que estava jubilat era ell qui, amb el seu equip gestionava, el negoci. Al morir va repartir el seu 50% entre els quatre fills, per això la branca Gil té menys participació que la Ribot.

Joan Molins Ribot (1911 – 1986)

Joan Molis Ribot, el primogènit de Joaquim Molins Figueres va ser tota la seva vida funcionari: enginyer en cap de la 5ª Prefectura d’obres públiques (Catalunya). Va cobrir el carrer Aragó, fer tres línies de metro, els ponts de la línia ferrocarril a Puigcerdà; i a les tardes anava de tècnic a la fàbrica. En morir el seu pare (1976) va ser anomenat President.

No va anomenar hereu patrimonial però si en la gestió dels negocis. Quan el varen operar del cor cinc anys abans de morir va deixar una carta en la qual indicava que respecte a l’empresa fessin cas absolut a què digues el seu germà Casimiro, i a falta d’aquest els seus fills Joan i Joaquim. Els deia que els hi deixava unes accions perquè les traspassessin als seus fills i aquests als seus. Crea així el que es coneix com a llegat: un patrimoni que es rep de la generació anterior amb l’encàrrec de passar-lo acrescut a la següent generació.

Al morir les accions passen a la seva dona, qui renuncia en favor dels fills. Hi ha qui es renuent a passar en vida la propietat als fills perquè diu “músic pagat, toca malament” o “si no els hi dono em vindran a veure més sovint”.

 

Casimiro Molins Ribot (1920 – 2017)

Casimiro, advocat, es casa amb Dolores Lopez Rodo; germana del ministre franquista i gran seguidora del PP. Va ser un destacat membre de l’Opus Dei. Va tenir 6 fills. Era el secretari del consell. Va ser president del Banc Atlàntic. Fou anomenat president de Ciments molins a la mort del seu germà (1986). S’entenia molt bé amb el seu germà. Amb el seu nebot Joan, que portava la gestió diària, va crear un tàndem irrompible que va permetre desenvolupar l’empresa, obtenint ebitdas del 50%.

Deia que “no pots viure per sobre de les teves possibilitats. Si penses que pots viure de rendes, o dona en garantia les seves accions, és el camí per anar a no res. Que ningú es pensi que és més important o ric del que és. L’empresa familiar, com a accionista, t’ha de suposar un extra.”

Joan Molins Amat (1942)

Amb 16 anys el varen enviar a Madrid a estudiar enginyeria de camins. Va treballar a algunes enginyeries. “Treballar com a director d’obra és el més similar a ser empresari, veus tots els problemes possibles. Treballar fora et permet exigir les mateixes condicions que has assolit” diu. El 1971 el seu avi li va dir “ja és moment de què vinguis”.

Ha sigut president del Cercle d’Economía, i un dels impulsors del IEF (Institut d’Empresa Familiar). Com a líder del sector va ser el promotor de Hispacement.

Diuen que Joan no posa res per escrit, i canvia -amb criteri- quan fa falta. El seu equip estava acostumat a ser executors sense prendre decisions estratègiques. Als consells de les participades es seia a una cantonada, amb perfil baix, preguntat i suggerint, aprenent; però sent en definitiva qui manava generant confiança.

L’èxit de passar de ser l’empresa més petita a la més gran del sector és més fruit de la constància que de la sort. Diu que “la base és la intuïció, basada en el coneixement i l’experiència; i creus o no, després ho has de justificar, explicar”.

Anton Costa, a la sessió de Cercle d’Economia del 24/10/14 li va dir d’ell “tu penses com deia en Salvador Gabarró (Roca), que quan deixes de pensar en créixer, deixes de ser empresari”.
Joan és un bon exemple del que es coneix com a re-fundador.

Joaquim Molins Lopez Rodo (1952)

Advocat, i catedràtic de ciències polítiques. Viu a Madrid des de fa uns deu anys. Està al consell d’administració des de 1976, amb alguns parèntesis. El no haver exercit cap càrrec executiu ben segur li dóna un punt de vista diferent. És possible que l’antiguitat, la formació i l’objectivitat li donin una capacitat per interpretar el recorregut de la família empresària al llarg de la seva història.

Joaquim Molins Gil (1961)

Fill del segon matrimoni de Joaquim Molins Figueres, es portava 50 anys amb el seu germà gran. Te 15 nebots més grans que ell; varen néixer el mateix any que ell el seu nebot, Pau i la seva neboda Regina, i el primer nét del seu germà Joan; és a dir, integrants de la 2a 3a i 4a generació. Va anar a estudiar als EEUU als 18 anys, després de conviure 5 anys amb una malaltia terminal del seu pare. És un reconegut alpinista.

La diferència d’edat entre integrants d’una generació, els fills de diferents matrimonis, nebots de més edat i altres son cada dia més habituals a causa de les segones relacions. La difícil gestió d’aquests fets pot fer que no tots es sentin igualment tractats dintre de la família empresària, el que pot tenir molt importants conseqüències a molts anys vista, perquè els sentiments de la infantesa poden perdurar tota la vida.

Potser el futur de Ciments Molins com empresa familiar depèn d’ell. Els seus dos fills seran els accionistes més importants amb el 12,5% individual, mentre que els 11 Molins Amat de la 3a generació tenen un 2,9% cada un (un 0,7% la quarta, ja que són 44 membres), i els 6 Molins Lopez Rodo un 5,3% (1,33% la quarta al ser 24 membres). Amb molta probabilitat té capacitat per comprar participacions, perquè el seu dividend per càpita és molt més alt que el de la resta. Té la representació de la seva germana Marta.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà