MATAR AL PARE (El Heraldo de Aragón 21/6/26)

«Matar al pare» és una mini sèrie espanyola en la qual el protagonista és un obsessiu del control. Està convençut que sap què és el millor per als seus fills. El seu afany protector, amb el temps, es transforma en una forma de dominació asfixiant.

La metàfora de “matar al pare” (i a la mare) s’utilitza en psicologia per a descriure el procés d’individuació: la construcció d’una identitat adulta separada de la figura parental. En realitat, el conflicte no és la ruptura, sinó l’emancipació.

En el meu treball com a conseller de famílies empresàries observo que aquest és un dels nuclis més delicats —i menys verbalitzats— del relleu: no és un problema jurídic ni econòmic, sinó profundament psicològic. Que els fills puguin convertir-se en adults sense deixar de ser fills.

El predecessor és inevitablement un punt de referència per als continuadors. Per a ells mateixos i per als quals han treballat amb ell. En l’empresa familiar els càrrecs dels familiars solen durar més que en les empreses no familiars, i per això la seva empremta és més profunda. Especialment en el cas dels fundadors.

En l’empresa familiar, “matar al pare” no significa destruir el llegat, sinó ser capaç de construir el propi. He vist processos de relleu on el fundador interpreta la discrepància com a deslleialtat, mentre que el successor viu l’obediència permanent com una forma d’anul·lació. Quan això no s’explicita, apareixen conflictes que semblen empresarials —estratègia, inversió, govern— però que en realitat són emocionals. I el més complex és que rares vegades es reconeixen com a tals.

La paradoxa que repeteixo és que el millor llegat d’un fundador no és tenir fills obedients, sinó successors capaços de pensar per si mateixos. No obstant això, el fundador que ha construït l’empresa des de zero sol tenir una dificultat natural: distingir entre controlar el negoci i controlar la narrativa del negoci… i, a vegades, també a les persones. He vist casos en els quals l’excés de protecció es converteix, sense voler-lo, en una forma de bloqueig del talent de la següent generació.

El veritable èxit d’un relleu no es produeix quan el fill ocupa el despatx del pare. Es produeix quan tots dos accepten, de manera explícita, que ja no ocupen el mateix rol psicològic. El predecessor ha d’evolucionar cap a deixar de ser imprescindible. El successor ha de deixar de ser únicament “el fill de”. Mentre això no succeeix, l’empresa pot continuar funcionant, però la família comença a tibar-se per dins. I aquesta tensió, tard o d’hora, es trasllada a l’empresa.

En moltes famílies empresàries apareix un fenomen silenciós: successors tècnicament molt competents que no acaben de desplegar el seu potencial. No per falta de capacitat, sinó per excés d’ombra. La frase és coneguda, i en la pràctica és molt real: és difícil florir a l’ombra d’un arbre frondós.

Recentment ha estat notícia en el cas Andic uns missatges de WhatsApp del fill en els quals s’afirmaven expressions com: “no m’estranya que pensessis que era capaç de matar-te” o “ara entenc que la meva necessitat d’allunyar-me de tu era perquè no tenia la maduresa d’aprendre d’un pare amb tanta personalitat”. Segons la defensa, aquestes expressions haurien estat tretes de context i emmarcades en un procés terapèutic, amb un sentit metafòric de distanciament emocional.

Més enllà del cas concret, el rellevant —des d’una lectura d’empresa familiar— no és el judicial, sinó l’estructural: la intensitat del vincle patern-filial quan està travessat per poder, empresa i llegat. Els fundadors de gran èxit, amb personalitats molt marcades que són una virtut en la construcció de l’empresa, poden convertir-se en un obstacle en la construcció del relleu.

Per això, la família empresària hauria d’atrevir-se a formular-se preguntes incòmodes: Què succeeix quan el fundador no deixa espai real de decisió? Què succeeix quan el fill no s’atreveix a discrepar? On acaba la protecció i comença la inhibició? Per què alguns continuadores fracassen fins i tot sent molt competents? I quin paper juga el sistema familiar en tot això?

Perquè l’empresa pot estar preparada per al futur… mentre la família segueix atrapada en el passat. I potser per això, en l’empresa familiar, “matar al pare” psicològicament no és un acte de ruptura. És, en el millor dels casos, un acte de maduració.

A vegades el problema no és el predecessor, sinó dinàmiques familiars més àmplies que també condicionen el relleu. El relleu no es resol quan canvia el nom en l’organigrama, sinó quan la família és capaç de redefinir el poder sense confondre’l amb l’autoritat afectiva.

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: