FORMAR EN «DUEÑEZ» (Expansión 22/3/26)

He sentit en diverses ocasions la necessitat de “formar en dueñez”. L’expressió és correcta, però sovint es queda en el declaratiu. En la meva experiència, el problema no és tant entendre que cal formar als propietaris, sinó assumir el que realment implica fer-ho. Perquè formar en dueñez no és donar unes sessions formatives. És canviar la forma en què una família entén el seu paper com a propietària.

Les escoles de negoci ensenyen —i molt bé— a ser directius. A gestionar, a optimitzar, a prendre decisions en el curt i mitjà termini. Però la lògica del propietari és distinta. No està centrada només en el resultat del pròxim exercici, sinó en la continuïtat del projecte al llarg de generacions. I aquesta mirada no sorgeix de manera natural.

He vist massa casos en els quals la condició de propietari s’hereta, però la responsabilitat de ser-ho no. Accionistes desinformats, desinteressats o amb una visió exclusivament econòmica acaben prenent —o bloquejant— decisions que comprometen el futur del projecte comú.

Ser “dueño” d’una empresa familiar significa molt més que ser titular d’unes accions. Significa entendre els drets, però també les obligacions —legals i morals— que comporta la propietat, tant per a majories com per a minories. Significa interessar-se per l’evolució del negoci, encara que no es participi en la gestió. Significa desenvolupar criteri per a preguntar, per a opinar i per a decidir. I, sobretot, significa entendre que ser propietari no és “ser ““dueño” i senyor”, sinó custodi temporal d’un projecte que ha de transcendir a les persones.

Recordo el cas d’una família en la qual diversos accionistes de segona generació, allunyats del dia a dia, qüestionaven sistemàticament les decisions de l’equip directiu. No per discrepàncies estratègiques de fons, sinó per desconfiança i falta de comprensió del negoci. La situació va generar un bloqueig progressiu. L’equip gestor va deixar de proposar decisions rellevants, l’empresa va perdre agilitat i el clima intern es va deteriorar. No faltaven bones intencions. Faltava una mica més bàsic: formació com a propietaris.

Per a ser “dueño” cal tenir habilitats i coneixements adequats. I això no s’hereta. En part s’adquireix per convivència familiar, però en gran manera requereix voluntat explícita.

Formar en dueñez suposa desenvolupar una mentalitat distinta a la del gestor. El propietari responsable ha d’entendre el propòsit de l’empresa, el seu model de creació de valor, els riscos que assumeix i l’impacte de les seves decisions en la sostenibilitat del projecte. Però també implica acceptar límits. Respectar els òrgans de govern, entendre el paper del talent extern, complir els acords i diferenciar amb claredat els àmbits de família, propietat i empresa.

No tots els propietaris han de treballar en l’empresa. Però tots haurien d’estar preparats per a exercir el seu rol amb responsabilitat.

La continuïtat d’una empresa familiar no depèn només de tenir bons gestors. Depèn, sobretot, de tenir bons propietaris. Estan els propietaris, actuals i futurs, de l’empresa  familiar preparats per a prendre les decisions que els corresponen?

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: