Construccions Successors de Caietà Vázquez SA és referent al seu sector, amb una facturació de 1.200 milions (48% exterior), un ebitda de 279 i 2.850 empleats. Els orígens de la família a Els Monegres (Saragossa) forma part de l’ADN de la família. Terra de seca en la que uns anys la collita era bona, però altres dolenta, per la qual cosa havia de ser austers.
Caietà (1905-1983) es va traslladar a viure a Madrid i després de treballar a Agroman s’estableix. La construcció de les línies de metro potencia el seu negoci. Va tenir tres fills i dues filles Per influència de la seva esposa va deixar a tots per igual com a accionistes. En lloc d’establir accions de «suor» v donar una retribució professional amb importants variables pels que treballaven a l’empresa.
Alfons, (1941-2012) mentre estudia arquitectura comença a treballar a preu d’obra, «per saber el que pesa un sac i la calor que fa» li diu el seu pare. Era hiperactiu, molt emprenedor i bon relacions públiques. Actuava com «avi» fent que «la unió sigui més que compartir un negoci». El seu lideratge familiar encara no s’ha cobert.
Albert (1945) es va incorporar menters estudiava aparellador- «El natural era treballar a l’empresa familiar, mai em vaig plantejar un altra cosa». Ha sigut l’organitzador de l’empresa: comptabilitat, logística, informàtica. Està satisfet amb haver sigut prudent en el creixement i riscos «potser he limitat el creixement, però hem superat vàries crisis». Creu que l’empresa està per sobre de la família.
Pilar (1952) és metge. Li preocupa l’harmonia familiar, i no troba qui la substituïa com a presidenta del consell de família.
Mercè (1966) va treballar com auditora a Deloitte. Ha fet de pont entre les generacions. Creu que les empreses familiars tenen ànima. El seu exmarit va formar part del consell de família inicial amb l’objectiu de què empresa i família estiguessin alineades.
Agustí (1968-2010) va estudiar a ICADE i ajudava al seu pare a administrar el patrimoni no empresarial. Es va encarregar del fitxatge i promoció de comandament entremitjos i va ser el motor de la internacionalització. Va morir en un accident de cotxe.
Els tres germans funcionaven com un triumvirat amb esmorzar diari de coordinació. Varen planificar la seva retirada gradual, però la mort inesperada d’Agustí va canviar els plans. Estava destinat a fer de pont entre generacions. El seu decés va portar a la contractació d’un gerent extern. El canvi no va ser fàcil d’assimilar, «el treball era estar callat, havia d’evitar el tallacircuit» diu Albert.
L’any 2020 va acceptar una oferta irresistible. Es va intentar replicar el triumvirat a la tercera, però no varen ser capaços d’arribar a un acord. La família va decidir cobrir la vacant promocionant a Ildefons, economista amb un MBA i experiència de 3 anys en una consultora internacional d’obra pública.
La tercera generació està formada per 12 integrants. La majoria té vocacions allunyades del món empresarial; i els hi costa conciliar agendes per reunir-se i parlar de l’empresa familiar i el seu futur. Alguns consideren que «l’empresa familiar és un regal», «podem tenir versions diferents, però alguna cosa ens uneix per continuar».
L’elaboració del protocol familiar «va ser com el part de la burra, va sortir tot el que teníem a la motxilla». La seva actualització ha quedat parat per falta d’acord, inclòs per escollir assessorament. Hi ha clàusules com la de liquiditat d’accions que és difícil d’executar pacíficament. La política de dividends facilita la pau, però hi ha qui no està conforme amb què sigui fix. No es preveu la política de suport a l’emprenedoria. No està planificada l’aproximació de la quarta generació.
Es fa un viatge anual de tots els familiars i parelles, relacionat amb l’empresa. I una reunió anual de sanguinis majors d’edat per explicar la marxa i projectes de l’empresa, però molts la consideren tediosa. S’ha intentat sense gran èxit fer afterhours entre els joves.
Alguna vegada s’ha parlat de la possibilitat d’incorporar a alguna altra família empresària com soci estable, o de fusionar l’empresa per guanyar dimensió; però es té por a perdre el control i la intimitat. No hi ha voluntat de vendre, es considera que l’empresa és quelcom que s’ha rebut per traspassar a la següent generació.
La segona generació desitja la continuïtat, però li preocupa que la sintonia entre cosins no sigui la mateixa que entre els germans. No saben si no han creat massa desvinculació dels continuadors.



