Empresa, Nadal i Covid-19 (Viaempresa 7/12/20)

La pressió del dia a dia del negoci ha augmentat de forma radical, com a conseqüència de la covid. I pot fer oblidar el Nadal més enllà del resultat de vendes del Black Friday.

La Covid-19 crea un distanciament entre les persones i el Nadal és agrupament com a mostra de la comunió. Sembla que avui parlar de l’alegria del Nadal en una greu situació de crisi sanitària, econòmica i social sigui una contradicció. Però és precisament en els moments de més greu dificultat on surten a la llum els valors, a les empreses i a les persones.

Hi ha dues alegries al Nadal, la superficial dels infants fruit dels regals i de les llums tants anys perseguides per l’alcaldessa Ada Colau; i la profunda deguda a la celebració del naixement del Salvador, ara fa 2020 anys. No hi ha res que se celebri des de fa tants anys; per alguna cosa deu ser. Inclòs el temps de la història depèn d’abans i després d’aquest fet.

El Nadal forma part de la nostra cultura. Encara que alguns volen que comenci amb el Black Friday podríem dir que comença el dia de Santa Llúcia (13 de Desembre) en el que es posen els tradicionals pessebres, amb els tan catalans caganers. Aquesta tradició va ser encetada el 25 de desembre de 1223 per Sant Francesc, un bon referent. És important mantenir la nostra cultura, i evitar que l’arbre i pare Noel substitueixin al naixement i als Reis; evitar que sigui relegat a festa familiar. Finalitza el Nadal amb el caga “Tió” el dia de Reis, que ha de “cagar torrons, no arengades, què són salades”.

Nadal és un moment de retrobades familiars, potser dificultades aquest any per la covid, de menjars i de consum. És teòricament un moment de felicitat, però per a molts ho és de depressió. És un bon moment per interrogar-nos sobre que és el que realment ens importa, perquè “on estigui el vostre tresor, allí estarà el vostre cor” (Lluc 12,34)

Qui diu la gent que és el Fill de l’home? (Mateu 16,13). “Va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se” (Lluc 2,7). Una parella pobra pidolant allotjament. Si fos avui i aquí, potser ho faria en una habitació del Raval. I als primers que es va anunciar no va ser a la classe dirigent, sinó a uns pobres pastors. Després va haver d’emigrar per fugir d’una persecució. La major part de la seva vida va treballar. No va obligar a ningú a seguir-lo. Va morir com un criminal per no acotar el cap davant del poder. Tot això fa pensar; però el realment diferencial és que va ressuscitar d’entre els morts i va pujar al cel; creure això és el repte de la fe cristiana.

“Qui deixa a Déu fora dels seus comptes, no sap contar”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *