Quan pensem en el llegat d’una família empresària moltes persones pensen en accions, patrimoni o continuïtat. Però, potser el llegat més important que els pares podem deixar als fills es un molt més valuós: la llibertat d’escollir el propi camí. Inclús  quan aquest no passa per l’empresa familiar.

Les noticies relatives a la declaració del psiquiatre al trist cas Andic més enllà de component judicial -sobre el que cal ser prudent respectant la presumpció d’innocència- donen peu a reflexionar, deixant apart el cas concret, sobre qüestions en les que amb freqüència m’he trobat en les famílies empresàries amb les que col·laboro.

Voler tenir un projecte propi no ha d’interpretar-se com a una traïció. Voler emprendre fora de l’empresa familiar pot ser una mostra de maduresa, no de deslleialtat. He vist que més d’una família empresàries ho viu amb dolor. Oblidant que la principal característiques dels fundadors va ser l’emprenedoria. La continuïtat de l’empresa i de la unitat familiar no necessàriament va lligada a la continuïtat amb l’empresa familiar.

Seria paradoxal que qui va crear una empresa gràcies a la seva llibertat negués aquesta mateixa llibertat als seus fills. Però això no vol dir que els descendents tinguin dret per se a recolzament econòmic, ni que els predecessors tinguin l’obligació moral de finançar qualsevol iniciativa. Hi ha masses casos de predecessors que van avalar indegudament projectes filials per motius emocionals.

La dependència econòmica pot deteriorar la relació familiar. Si el continuador precisa de la aprovació constant del predecessor per portar endavant el seu projecte, o mantenir el seu nivell de vida, la individualització no es pot portar a terme. Voler encetar un nou projecte pensant en que es té dret al suport econòmic per raó de sang pot generar frustració. Per això recomano que s’estableix amb anterioritat unes normes i processos objectius per recolzar l’emprenedoria. No hi ha autonomia personal quan tota decisió necessita una autorització econòmica subjectiva.

El relleu generacional també consisteix en donar autonomia. S’ha de deixar, de forma controlada, que el continuadors s’equivoquin amb els seus propis projectes. He vist més un cas en que en realitat es tracta com a nens petits a gent adulta. Protegir o controlar amb excés pot ser perjudicial, per la persona, per la família i per l’empresa. Educar un futur propietari responsable no consisteix a decidir per ell, sinó a preparar-lo perquè pugui decidir per si mateix.

El patrimoni no garanteix la unitat. És la comunicació el que fa lligam. Les noticies sobre la declaració del psiquiatre en seu judicial fa esmena de possibles solucions econòmiques per millorar les relacions patern-filials. Els diners poques vegades resolen els conflictes emocionals, de desconfiança o falta de comunicació.

Una constitució (protocol) familiar, un consell de família actiu i els assessors independents poder ajudar a gestionar els conflictes. Però moltes vegades “a cal ferrer, ganivet de fusta”. L’experiència m’ha ensenyat que els coneixements i la teoria no són suficient, també cal voluntat honesta  per part de tots.

El relleu no es només transmetre patrimoni. Aquestes reflexions ens recorden la importància de transmetre autonomia, unitat i propòsit. Al meu entendre el millor llegat que una família empresària pot deixar no és una empresa perquè els fills la continuïn, sinó uns fills prou lliures perquè decideixin quin és el seu propi camí. I prou units perquè, sigui quin sigui aquest camí, continuïn sent una família.

Per tal d’iniciar a la reflexió, plantejo una qüestió: quina es la posició a la vostra família empresària sobre totes aquestes qüestions?