Hi ha famílies empresàries reals que han protagonitzat pel·lícules, com els Gucci, Getty o Dassler. Hi ha membres de famílies empresàries que gaudeixen apareixent als mitjans de comunicació, com Paris Hilton. Però tradicionalment les famílies empresàries han procurat mantenir un perfil públic baix per tal de no cridar l’atenció. En ocasions per evitar ser objecte de segrests, com el de Paul Getty III, o els més propers Emiliano Revilla o Luis Sunyer. O d’escarni públic per part de determinats activistes, com els que critiquen les donacions d’Amancio Ortega a la sanitat o a Joan Roig per ser “un capitalista despietat” segons la ministra Belarra.
L'”omertà” actua sobretot quan es refereix a problemes, ja que se sol seguir la recomanable dita de “la roba bruta es renta a casa”. Si aquest surten a la llum pot ser per posar pressió a l’estratègia negociadora, com va passar entre els germans Font de Bonpreu. Donar llum pública al conflicte forma part del procés d’escalada, i fàcilment s’escapa de les mans, ja que els mitjans cerquen el titular trencador.
Els integrants de les famílies empresàries sembla que solen ser educats tenint en compte que “per la boca mol el peix” i que “tot el que siguis podrà ser utilitzat en contra de la família”. Més d’una família empresària amb les que col·laboro es neguen a compartir públicament la seva història real, que no sempre coincideix amb la de la web. Es té por a reobrir ferides o reactivar conflictes que s’han hivernat o tancat en fals. La família empresària ha d’haver superat els conflictes i ser molt forta i generosa per compartir la seva experiència i aprenentatges. El problema a vegades no és tant que no es vulgui compartir exteriorment, sinó que ni la mateixa família en parla; convertint en tabú part de la història. Recordo una família empresària en la qual vaig trigar uns quants mesos a assabentar-me que hi havia un germà viu, que havia sigut accionista que viva a la mateixa petita població; i els integrats de la tercera generació no sabien dir-me ni les causes ni el procés de separació.
Una dels avantatges de pertànyer a associacions com l’ASCEF, COMERTIA o els cercles de Millora Continua, és similar a la de les associacions d’alcohòlics anònims: es reuneix gent amb la mateixa problemàtica o reptes per compartir les seves experiències i inquietuds; reben a canvi opinions i suport. Aquesta pertinença permet mantenir un perfil baix pel gran públic, obrint-se dins d’un cercle de confiança.
A moltes empreses familiars el cognom de la família és la marca de l’empresa: Cottet, Osborne, Puig, Torres,… això augmenta l’orgull de pertinença dels membres de la família, i facilita en conseqüència el desig de continuïtat. Però també fa més difícil mantenir el perfil baix. La repercussió d’accions privades en la imatge de l’empresa és més fàcil. Entre l’empresa i la família un cop més hi ha vasos comunicants. Per això és més recomanable establir un codi de conducta que sigui assumit com a guia per tots els membres de la família empresària. Pot ser important recordar, en sentit ampli, la dita de què “la dona del Cèsar a més a més de ser honrada ho ha de semblar”.
A la societat actual és molt difícil mantenir un perfil baix. Les xarxes socials fan que les coses se sàpiguen molt ràpidament per tothom. Per això és recomanable que les famílies empresàries defineixin quin rol volen tenir en la imatge de l’empresa, que estiguin preparades davant d’esdeveniments familiars que puguin repercutir a l’empresa, que formin als joves respecte a la repercussió que pot tenir la seva actuació individual. Una foto penjada a una xarxa pot corre com la pólvora; i a més a més pot ser recuperada amb facilitat al cap de molts anys.
Les famílies empresàries han de definir quin és el seu pla de comunicació. Això vol dir decidir quina informació comparteixen, com, quan i amb qui. Els destinataris poden ser els accionistes, família de sang, família política, directius, treballadors, clients, …. o societat en general. I la informació es pot compartir de forma unilateral, o bilateral demanant opinió o participació. I han de destinar temps i recursos a executar-lo i controlar-lo.
Que les famílies empresàries abandonin el perfil baix i siguin capaces de compartir públicament la seva història real és part del procés de maduració de les mateixes i a més a més és de gran ajuda per les restants; perquè moltes vegades s’aprèn més d’un cas real proper que d’una teoria.
Jordi Tarragona
conseller de famílies empresàries
