INMOBILISME (Expansión 10/4/26)

AQUÍ NO PASSARÀ RES

En moltes empreses familiars, davant els grans canvis, una reacció molt habitual que trobada és: “aquí no passarà res”.

Xavier Ferràs en un recent article recordava com problemes que semblaven irresolubles —com el del fem dels cavalls a les ciutats del segle XIX— van desaparèixer amb una innovació disruptiva: l’automòbil. Cada ona de canvi deixa un patró conegut: empreses excel·lents que no van saber adaptar-se a temps i van ser substituïdes per altres més ràpides i flexibles.

Comenta que els experts s’equivoquen: “ningú tindrà un PC a la seva casa”, “internet no servirà per a veure pel·lícules en el televisor”. Avui, la intel·ligència artificial amenaça amb omplir un nou cementiri de companyies que no van reaccionar a temps.

En l’empresa familiar, aquest risc té matisos propis. La resistència al canvi no és només estratègica, és emocional. Està en joc la identitat, el llegat i el patrimoni. El respecte a la tradició pesa, l’aversió al risc condiciona i l’evitació del conflicte frena decisions necessàries. He vist com el consens aparent en moltes famílies empresàries no és més que una forma elegant d’evitar el conflicte que exigeix decidir.

Sovint s’oblida que el veritable llegat dels fundadors no va ser un negoci concret, sinó la seva capacitat d’adaptar-se i emprendre. Com en El Gatopardo: “tot ha de canviar perquè tot continuï igual”.

El problema apareix quan principis com a “sabater a les teves sabates” o “no tocar el que funciona” deixen de ser prudència i es converteixen en barreres. Perquè el repte no és només entendre el canvi. És actuar a temps i amb criteri. I aquí la clau no és només estratègica, sinó de governança.

La professionalització del govern, amb consellers independents als quals realment s’escolti, és essencial. També ho és incorporar executius amb experiència en transformació. Donar espai a la següent generació —amb responsabilitat i exigència— permet introduir noves mirades. La següent generació pot fracassar no per falta d’idees, sinó per falta d’espai real per a executar-les.

Però, sobretot, l’empresa familiar ha d’assumir una idea central: gestionar simultàniament el present i el futur. Protegir i optimitzar el negoci actual mentre tingui recorregut, i al mateix temps explorar noves oportunitats.

La tradició ha de finançar la innovació.

Això exigeix mètode: projectes delimitats, mètriques clares i decisions àgils. Estar prop de l’ecosistema emprenedor, observar nous consumidors —malgrat que encara no siguin els propis— i aprendre d’altres sectors són pràctiques cada vegada més necessàries.

En aquest context, el consell de família és clau. És on han d’abordar-se preguntes decisives: quins riscos estem disposats a assumir? quina part del patrimoni dedicarem a explorar? amb quins criteris decidirem? Perquè sense aquest marc, la innovació no genera progrés, sinó conflicte.

La innovació no pot ser cosmètica. La tradició no pot ser immobilisme.

El major risc per a una empresa familiar no és canviar massa, sinó quedar-se quiet massa temps creient que aquí no passarà res. La pregunta no és si el canvi arribarà, sinó si quan arribi ens trobarà havent decidit… o encara esperant.

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: