Enrique Echegoyen (79) i el seu germà Valero (85) són rebesnets de Marco Morgantini, natural de Domodossola (Itàlia), qui es va venir sobre 1813 a Saragossa, ja que, després de la guerra de La Independència, la Florència espanyola requeria del seu ofici de mestre vidriaire per a la reconstrucció. En 1833 obre establiment fix al costat del palau dels Lluna, en el Coso, ampliant el negoci a la llauneria en plata i posteriorment diversifica a llauneria per a canals. Té una única filla, Delfina, que es casa amb Valero Echegoyen Sanz, natural de Sanguesa (Navarra). El seu fill Emilio va revolucionar el negoci entrant en les canalitzacions de fibrociment (uralita), la fabricació de aguamaniles, la instal·lació de parallamps i calefaccions (Gran Hotel, Acadèmia General, Estació de Canfranc). Va tenir set descendents. Un d’ells, Valero, es va incorporar al costat d’un germà que volia ser torero fins que el seu pare li va posar davant d’un en una plaça. Va morir de pulmonia arran d’estar sota la pluja mentre col·locava els canalons de l’edifici de l’Heraldo. Després de la guerra civil, per la falta de materials, Emilio crec una fosa en Utebo. Els problemes de qualitat van acabar portant a una suspensió de pagaments, amb gairebé cent empleats, que acabo en tancament.

La vídua de Valero, amb 50 anys, va reiniciar el negoci, amb el seu germà, set empleats i el suport del sogre, mentre el seu únic fill creixia. Valero va mantenir el negoci. Un infart va precipitar que els seus fills Valero (tècnic) i Enrique (empresarials) es fessin càrrec de l’empresa, ampliant el negoci. Van entrar en el sector de la construcció, on van tenir diverses “enxampades de dits”. En el año78 van crear Echeman Manteniment, que es formalitzaria com a SA anys més tard, per al manteniment de les instal·lacions que feien, negoci que actualment supera a l’originari (Valerio Echegoyen SA). Van començar a fer un pas al costat per edat i quan es van adonar que començaven a ser una nosa per als seus continuadors. Es va incorporar un fill de cada germà en cadascuna de les empreses, d’acord amb el que es preveu en el protocol familiar pactat. En el mateix també s’establia un mur, amb caràcter general, entre l’empresa i els familiars no sanguinis. Els dos germans van trobar en el motociclisme una alternativa al treball en l’empresa.

La gran recessió (2008-13), amb un gran volum d’impagats en constructors i promotors, els va portar a haver de presentar concurs de creditors. Els cosins en “lloc de tirar la tovallola” van remuntar la situació, en gran part pel fet que l’empresa contínua amb el nom familiar en la setena generació. Aquest és també el motiu per a haver tancat l’orella a ofertes de compra. Un dels cosins deixa l’empresa amb caràcter general, mantenint cada branca la propietat del 50%. La vuitena generació té tretze integrants, el major de vint-i-dos, dels quals només podrà entrar un per branca en cada empresa, sempre que compleixi els requisits de la vacant.

La facturació global és de gairebé vuit milions d’euros, amb una plantilla de setanta-cinc persones i un ebitda del vuit per cent. Seleccionen projectes atès el marge i al termini de cobrament. El principal repte és la implicació del personal per a donar servei 24/7.

Enrique és partidari del principi que “l’empresa per a qui la treballa”.

Aquesta història de set generacions d’una família empresària permet reflexionar sobre la importància de la resiliència per a anar evolucionant amb el mercat i superant les crisis econòmiques o familiars com a defuncions prematures; els processos de relleu; els avantatges de la poda, en aquest cas natural pel nombre de descendents, per a mantenir un equilibri entre la dimensió de l’empresa i de la família; el pes del nom en l’orgull de pertinença i desig de continuïtat front alternatives de tancament o venda; la importància de la planificació; les normes d’incorporació de familiars en l’empresa; la sortida de socis; i el paper de les parelles, entre altres coses.

Entre els reptes que tenen per davant, part que el negoci continuï tenint futur, cal destacar la formació de la pròxima generació com a propietaris responsables davant el repte que no tots treballin en l’empresa familiar; i la necessitat de posar negre sobre blanc la història de la família empresària per a evitar que es vagi perdent amb el pas de les generacions.