Carles Joan (1907-2005) era fill d’una casa de pagès, i als tretze anys va entrar d’aprenent a la filatura Gabarró de Terrassa. Al tornar d’un viatja a Paris el senyor Gabarró va decidir començar a fer fil de llana i seda. Un dels germans d’en Gabarró, amb el que estava enfadat, que tenia una fàbrica tèxtil era molt amic d’en Carles i li va demanar si li podia fer fil d’aquest ja que li veia molt potencial i ell no en tenia. El va a començar a fer la seva muller a casa. Al sortir de col·legi la filla anava a buscar al pare a la fàbrica, i de forma inconscient va tirar de la manta dient “aquest fil la mare també ho fa”. Això va donar peu a que Carles s’establís per el seu compte a Mataro.
Carles va tenir dues filles i un fill. Maria, Carme, Felip. A rel d’una inspecció d’hisenda al 1980 va dir “tanco, el fill està pels cotxes” Les germanes varen decidir incorporar-se per seguir. Van constituir una SA els tres germans amb el pare, a parts iguals.
El marit de Maria va coincidir en un dinar amb el responsable de El Corte Inglés de Diagonal, que li va dir que preveien una gran demanda per peces de llana i seda. Li va demanar la targeta, que va donar a la seva muller. Al cab d’un bon temps varen anar veure’l i els hi va dir “amb aquests acabats voleu vendre? Torneu quan tingueu qualitat”. Al cap d’un any ho varen fer. Els hi varen donar a escollir lloc a la Boutique. El pare deia ” al magatzem hi ha més jerseis que fil”. No entenia que passant de vendre fila a producte acabat estaven pujant el marge.
A mitjans del 90 el germà va ser fitxat com a comercial per una multinacional. Va tornar al cap de tres anys a la fabrica, com a treballador de línia.
Felip i Carme va tenir un fill cada un, Maria tres. Varen decidir incorporació d’un per branca, i en àrees ben separades: gerència, fàbrica, informàtica. Durant una temporada varen anar mol alineats, fins a un problema d’addicció. Quan es va jubilar la Carme va marxar venent les accions, el que va generar un conflicte pel preu que es va solucionar amb el termini de pagament de cinc anys. Es va mantenir al pare a les fosques, i va traspassar convençut de que tots estaven “units i ben units”.
Després de la mort de forma sobtada de Felip, el seu fill demana la sortida. “Estava pel pare, i no m’agrada” diu. Va demanar nou-cents mil euros. Al tornar de vacances el varen acomiadar per la seva actitud negativa. Al 2016 varen decidir comprar-li les accions, amb pagament ajornat, perque les juntes eren amb advocats i notari. Va muntar una fabrica pel mateix producte, “és un bon comercial i s’ha de guanyar la vida”, diu en Pere.
Les relacions entre les tres branques ara són per WhatsApp. Continuen de copropietaris en immobles. A rel d’aquesta separació varen decidir al 2018 incorporar un director general no familiar, perque la família no pugui influir en les decisions del dia a dia; “la família ha de marxar de l’empresa controlant-la d’un altre manera. S’ha de separar molt bé empresa i família. La família pot ser molt distorsionadora, i pot ser molt difícil acomiadar-los”, diu Pere
Maria (80) diu que va néixer a la fabrica, que els pares treballaven 24/7, el tema de conversa constant era la empresa; família i empresa eren el mateix. “Manté el 49,9% de la propietat, d’un holding que varen constituir per separar fabrica, marca i immobles; sobre la que han fet un pacte successori, repartiment sense majories (els estatuts les prohibeixen), i amb part directament pels quatre nets menors d’edat, un dels quals ja ha fet treball d’estiu a l’empresa familiar. “Ja s’apanyaran ells si es barallen”; un notari li va dir “tranquil·la, vostè estarà morta”, però sempre els hi diu “si us plau, no os baralleu”. “Menters jo visqui no es vendrà, és la meva vida”. Al 2014 li varen treure el despatx, “em vaig trobar amb les meves coses a una caixa de cartró”.
El fill gran, Felip, té una empresa d’importació de maquinaria agrícola. El mitja treballa a Madrid des de fa 20 anys al Centre Superior d’Investigacions Científiques, va comprar les accions en auto-cartera 10% ell i 10% la dona. Pere, el petit (50), no va voler anar a la universitat; es va matricular a l’escola de eixits de Canet de Mar. Pels matins treballava amb l’avi, que el primer any el va enviar a “galeres” per que conegués els processos. Li encantava; el varen obligar a fer vacances. “Soc com si fos de segona generació, he viscut molt el patiment de la primera”. Es el conseller delegat i president del consell, i la seva parella (advocada) li fa d’assessora encoberta. No té despatx a l’empresa, però cada setmana hi va per fer una reunió amb el comitè de I+D, i una de quatre hores amb el DG. Creu que s’ha de saber canviar de jaqueta quan cal, que la direcció ha de ser l’ultima en cobrar el sou, que en lloc de manar s’ha d’ajudar, que no s’ha de curtcircuitar, que s’ha d’aprendre dels fracassos, que les idees són més importants que els diners, que s’ha de tenir assessors per que diguin el que no agrada, que s’ha de preveure, que als dinars del diumenge no s’ha de parlar de l’empresa, que no s’ha d’avalar personalment i que s’ha d’estar content de que et copiïn. “És impossible que ens barallem, hem vist moltes de a prop. I si passa, que no s’enfonsi l’empresa. La següent generació s’ha de poder vendre l’empresa, hem de treballar molt la seva implicació; però els hi hem de deixar un negoci amb projecte”
Al 2017 varen constituir un consell d’administració Maria, Felip, Isabel (la seva dona) i Pere, amb un assessor extern no conseller. “Isabel és la millor accionista que puc tenir, mira el negoci sense sentiments” diu Pere. Parlen molt d’estratègia. Dels 14 milions de facturació (30% exportació) amb 42 empleats i un ebitda de un milió quatre-cents mil euros, volen arribar a 26 al 2030, i arribar a llarg als 50; xifra amb la que saben que començaran a arribar ofertes de compra.
