En la família empresària Cuenca tots tenien assumit que el primogènit rebria en herència la majoria de les accions. Feia anys se li havia ensenyat un testament en el qual així era. Confiant en això havia invertit temps i dedicació a preservar i millorar l’empresa. Va anar a viure prop del pare per a donar-li companyia en els últims anys de vida.
Però quan es va obrir el testament, després de la defunció del pare, va resultar que la majoria de les accions va anar a parar al benjamí. El primogènit es va pujar per les parets i va fer públic el seu disgust “expandint-lo amb ventilador”. Segons la seva versió el benjamí havia manipulat injustament la voluntat del pare. Impugnar el testament semblava difícil ja que hi havia alguns anteriors en els quals ja es reflectia el canvi de voluntat.
La resta germans comprenien l’empipament del primogènit, però en general dissentien de culpabilitzar al benjamí. El perjudicat considerava quasi-còmplices als què no estaven clarament al seu favor. Inicialment va descartar la sortida de l’empresa pels seus alts costos fiscals; a més no hi havia normativa acordada per a facilitar-la.
Tots dos germans van arribar, amb la intervenció d’un mediador, a un acord de per a compensar al primogènit per l’augment de valor de l’empresa fruit de la seva especial dedicació “altruista” pensant que tindria la majoria.
Posteriorment el primogènit va plantejar que se li donés solució a la injustícia que havia sofert en el repartiment hereditari, al mateix temps que no desaprofitava ocasió per a manifestar el seu menyspreu pel benjamí.
Aquest breu resum d’una història real permet efectuar diverses reflexions.
En primer lloc, evidència que la satisfacció està en relació amb les expectatives. Respecte a les hereditàries convé recordar que només es té dret, com a màxim, a la legítima. Que els testaments són essencialment revocables. L’única garantia de transmissió mortis-causa és, en els territoris on és possible, el pacte successori. En aquest cas hi ha una clara confusió entre expectatives de bona fe, reforçades per un testament mostrat, i drets consolidats. La seva inversió de dedicació “altruista”, realitzada de bona fe i sobre la base d’una expectativa fonamentada, va ser una aposta personal.
La segona reflexió és que el canvi de voluntat, sense una explicació explícita i compartida, genera un buit que inevitablement s’omple amb sospites, retrets i relats alternatius. Fins i tot encara que no existeixi manipulació, la falta de relat afavoreix la percepció d’injustícia. No podem esbrinar les causes del silenci del pare. El silenci podria ser degut a manipulació del benjamí, però també a por a la reacció del primogènit que havia traslladat la seva residència a un lloc pròxim. Els silencis també parlen, i pot ser font de conflicte en poder tenir molt fàcilment interpretacions contraposades.
La tercera reflexió és que un procés de mediació amb acord parcial sembla no satisfactori. Idealment la mediació té com a objecte arribar a un acord total en el qual a més es restableixen les relacions personals a un nivell acceptable. Un acord de mediació incomplet tendeix a deixar el primogènit en el paper de víctima. La mediació en la família empresària ha de buscar no sols acords, sinó també restablir mínimament relacions; en un altre cas el conflicte reapareix.
La quarta reflexió és que sembla difícil arribar a un acord des d’una posició minoritària basada en l’insult públic a la majoria. L’ús de ventilador per a desqualificar al benjamí afebleix la posició negociadora del primogènit. La legitimitat moral no es consolida amb la indignació pública, sinó amb propostes raonables i emocionalment contingudes. La fermesa serena genera més suports que la indignació sorollosa. Per a això és recomanable passar d’una posició de “traïció” a una d’expectatives legítimes fundades. Assumir el marc jurídic que el testament és vàlid i el marc de negociació legal és limitat. Plantejar una proposta raonable en lloc d’exigir una reparació. Si es vol arribar a un acord el millor és una negociació emocionalment continguda i orientada a solucions.
I finalment, des de la posició del benjamí, convé assumir que la legitimitat jurídica del testament no basta per a tancar el conflicte. Les expectatives creades durant anys deixen empremta. Si es desitja la continuïtat positiva en societat serà necessari una mica més que convidar a passar pàgina: farà falta escolta, reconeixement, perdó a les possibles ofenses sentides, i arribar a un relat compartit. En l’empresa familiar, preservar la relació entre socis és tan important com preservar el capital; perquè si no la propietat compartida acaba convertint-se en una càrrega per a tots.
Diuen que família és el que queda després de l’herència.



