Avaluar als continuadors: la pregunta incòmoda
Una dels qüestions que em plantegen els famílies empresàries és com avaluar als possibles continuadors. La pregunta sol formular-se en tèrmit tècnics —quines proves fer, quins criteris utilitzar—, però en la meva experiència el veritable problema no és aquí. El problema és un altre: si la família està disposada a acceptar el resultat d’aquesta avaluació.
Molts propietaris desitgen que els seus fills continuïn el projecte empresarial. És una aspiració legítima. Però també és una dels decisions més crítiques que pot afrontar una empresa familiar. Perquè dirigir una empresa no és un dret hereditari. És una responsabilitat que exigeix capacitats, experiència i criteri.
He vist massa casos en els quals el relleu s’ha plantejat com una qüestió familiar quan, en realitat, és una decisió empresarial de primer nivell.
En aquest sentit, el sector de l’automòbil ofereix un exemple interessant. Empreses familiars com VW, Toyota o Ford treballen amb xarxes de concessionaris que, en molts casos, són també empreses familiars. Quan és produeix un relleu generacional, el fabricant no dona per fet que el continuador estigui preparat. Ho verifica.
Avalua la seva capacitat de lideratge, la seva comprensió del negoci, el seu criteri financer, la seva orientació comercial i la seva capacitat per a definir un pla estratègic. En molts casos, el candidat ha d’enfrontar-se a situacions simulades on ha de prendre decisions complexes sota pressió.
No és una qüestió formal. És una condició per a poder assumir la responsabilitat. Aquest enfocament protegeix el fabricador, però també al propi concessionari i a la família empresària. Introdueix un element que moltes empreses familiars evitan: l’avaluació objectiva. Perquè avaluar a un fill, a un nebot o a un germà no és fàcil. Suposa introduir criteris professionals en un terreny on predominin els expectatives emocionals.
Però no fer-ho te un cost. Quan el continuador no està preparat, l’organització el percep. L’equip és ressent, la presa de decisions s’afebleix i, amb el temps, el problema deixa de ser familiar per a convertir-se en empresarial. Per això, avaluar no és un acte de desconfiança. És una forma de responsabilitat.
Però, l’avaluació per si sola no ressol el problema. Ha d’anar acompanyada de preparació. Formació específica, experiència fora de l’empresa, mentoria i exposició progressiva a responsabilitats reals.
No tots els continuadors han de ser directius. Alguns aportessin més valor com a propietaris o com a membres d’òrgans de govern. Entendre això a temps evita molts errors.
En absència d’un “fabricant” que imposi estàndard, aquesta responsabilitat recau en el consell d’administració o en qui exerceixi funcions de govern. Dissenyar processos de relleu estructurats no és un luxe. És una necessitat.
Amb el temps he arribat a una conclusió que incomoda a moltes famílies: avaluar és relativament fàcil; el difícil és actuar en conseqüència. Perquè, arribat el moment, la pregunta clau no és com avaluar als continuadors. És molt més exigent: què estem disposats a fer si el resultat d’aquesta avaluació no és el que esperem?



