CONTINUAR ÉS UNA OPCIÓ, NO UNA OBLIGACIÓ
La jubilació dels baby boomers, la generació nascuda entre els anys cinquanta i setanta, està provocant un augment significatiu de fundadors i continuadors d’empreses familiars que es plantegen el seu relleu. Com a conseqüència, també està creixent el nombre de consultes que rebo per a ajudar a planificar aquests processos.
Quan comencem a parlar de relleu solc plantejar una pregunta incòmoda: i si la millor decisió fora vendre l’empresa? Continuar és una opció, no una obligació. Abans de dissenyar un relleu convé analitzar amb realisme tres qüestions: si el negoci té futur, si existeix voluntat de continuïtat en la següent generació i si els qui podrien assumir el lideratge tenen realment la capacitat per a fer-lo. Pot haver-hi altres motius legítims per a vendre, com la incapacitat d’aconseguir una dimensió *adequada.
He vist massa processos de relleu plantejats com una obligació moral. Quan això ocorre, el relleu sol convertir-se en una càrrega per als qui el reben i en una font de tensions familiars que podrien haver-se evitat amb una reflexió més oberta des del principi. Pot ser un regal enverinat.
Fins i tot quan la decisió és continuar, no sempre té sentit fer-ho tots junts. En alguns casos pot ser recomanable ajustar el nombre de socis per a evitar conflictes, bloquejos futurs o per a mantenir un dividend raonable per accionista. No totes les branques familiars tenen el mateix grau d’implicació ni les mateixes expectatives respecte al negoci.
Al mateix temps que augmenten les consultes de famílies empresàries, també creixen els contactes d’inversors interessats a entrar en empreses familiars. No em dedico a la compravenda d’empreses, però sí que acompanyo a les famílies quan la venda és una de les opcions sobre la taula. Per a moltes d’elles pot ser l’operació econòmica més important de la seva vida, i les emocions solen tenir tant pes com els números.
No és el mateix vendre sent fundador – l’empresa pot ser la seva filla més estimada- que fer-ho en segona o tercera generació. Tampoc és igual quan el cognom familiar forma part de la marca o del producte. En aquests casos la decisió té una dimensió emocional molt més profunda, perquè no sols s’embeni una empresa: també se cedeix part de la història familiar.
Els possibles compradors poden tenir perfils molt distints. Alguns són inversors financers amb una vocació temporal limitada. Uns altres són socis estratègics. També existeixen inversors amb una lògica més patrimonial que busquen participacions estables en negocis sòlids.
Quan l’entrada es produeix amb una participació minoritària, el pacte de socis adquireix una importància decisiva. En aquest document es defineix qui decideix, com es governa l’empresa i quines són les regles del joc entre socis. He vist operacions prometedores deteriorar-se amb el temps simplement per no haver previst bé aquests aspectes. L’inversor també pot entrar per fases, com en el recent cas de Freixenet.
El preu és, per descomptat, un element clau en qualsevol procés de venda. Però convé recordar la frase atribuïda a Quevedo: només el neci confon valor i preu. El resultat final depèn de molts factors: la situació de l’empresa, el moment econòmic, el grau de professionalització del negoci o si l’operació sorgeix perquè volem vendre o perquè algú vol comprar.
El moment pot marcar diferències enormes. Empreses que avui es venen per xifres rellevants fa a penes uns anys travessaven situacions molt complicades. Indo es va vendre en 2013 per un euro i va revendre en 2022 per cent seixanta milions. I també ocorre el contrari.
Quan una família empresària es planteja vendre, l’important no és només trobar comprador, sinó preparar bé el procés: ordenar la informació, aclarir l’estructura societària, professionalitzar el govern i definir què vol realment la família després de l’operació. L’ajuda externa pot ser crucial a causa de l’asimetria entre les parts: el venedor pot ser novell i l’inversor expert.
En la venda de l’empresa la grandària si importa. No és el mateix vendre una empresa que factura cent mil euros que una que factura cent milions. Per a aquestes és fàcil trobar interessats. Per a aquelles pot costar Déu i ajuda. L’ajuda la poden prestar entitats com a reempresa, que eviten els costos fixos i variables d’altres opcions.
Hi ha el mite que l’èxit és que l’empresa continuï generació rere generació. Vendre l’empresa no significa necessàriament fracassar. En molts casos pot ser la millor decisió per a protegir el patrimoni familiar i evitar conflictes futurs. L’objectiu d’una família empresària hauria de ser doble: que la família sigui feliç i que el projecte empresarial continuï, encara que sigui sota altres mans. Per exemple, la família La Cambra va vendre La Farga a les famílies Fisas i Guixà.
Després d’una venda poden donar-se camins distints. Algunes famílies continuen desenvolupant projectes empresarials en comú. Unes altres prefereixen emprendre iniciatives separades. L’important és que la decisió es prengui de manera conscient i no com a resultat de la urgència o la fiscalitat.
Conec moltes famílies que es neguen a vendre la seva empresa davant ofertes realment temptadores. Els motius van des de preservar el llegat fins a evitar malcriar als continuadors, passant per la falta d’alternatives igual de segures i rendibles.
En la meva experiència, el veritable risc no és vendre una empresa familiar. El risc és no plantejar-se mai si vendre podria ser la millor decisió. Per això, quan una família comença a pensar en el relleu, solc acabar amb una pregunta senzilla: estan treballant perquè l’empresa continuï… o simplement estan evitant la conversa sobre si realment hauria de fer-ho?



