El món està en plena partida, però cada potència juga a un joc distint, amb les seves pròpies regles. El tauler és el planeta; les fitxes, nosaltres. I el resultat……
Rússia juga als escacs. Vladimir Putin mou peces amb la fredor i supèrbia d’un tsar. Calcula, mesura, amenaça, i si fa falta, sacrifica peons. Ell no juga: conquesta. No sempre distingeix entre un moviment brillant i una massacre innecessària. La seva estratègia és tan previsible com temible: paciència, fredor i zero empatia. En el seu tauler no hi ha grisos, només blanc, negre i sang.
Els Estats Units juguen al pòquer. Donald Trump ha tornat al casino amb la seva confiança de tafur de programa de telerealitat. No importa si les seves cartes són dolentes: el rellevant és cridar més que els altres. Viu del fanal, de l’espectacle i del “jo guanyo perquè ho dic jo”. Transforma cada derrota en una “fake news”. En la seva partida, el que dubte perd, i el que no ho aplaudeix… també. És una successió de mans ràpides, d’aliances temporals i d’una confiança gairebé cega en què la sort —o la Reserva Federal— sempre estarà del seu costat. L’estratègia és senzilla: aparentar seguretat, encara que el mall estigui cremant. I si algú no segueix les regles… es canvia de taula. La seva baralla està plena d’asos… dibuixats a retolador. La resta del món observa entre el riure i la por, perquè amb Trump, mai se sap si està apostant o incendiant la taula.
La Xina juga al go. Xi Jinping no aixeca la veu ni fa soroll. Col·loca una pedra aquí, una altra allà, i quan els altres aixequen la vista, ja estan envoltats. No conquista, expandeix. No amenaça: asfíxia amb paciència. Mentre les democràcies canvien de líder cada quatre anys, ell planifica per a cinquanta. El seu poder és silenciós, metòdic, inevitable. Si el món és un tauler, la Xina ja ha traçat la partida fins a l’últim moviment.
Europa juga al tute. Ursula von der Layen reparteix les cartes amb un somriure forçat mentre cada soci mira al company amb desconfiança i es queixa del repartiment. Es passen la mà discutint qui canta les quaranta. Sembla una sobretaula eterna: moltes regles, poc joc. Entre tanta reunió, tant de tractat i tant de “consens”, se’ls oblida que la resta del món ja està en una altra partida. Europa sembla més preocupada per la normativa del joc que per guanyar la partida.
Espanya juga al solitari. Pedro Sánchez remena i reparteix al seu gust, es mira al mirall i es felicita per la jugada. Sempre guanya, perquè sempre es redefineix la victòria. Parla de resiliència mentre ordena les cartes perquè la història encaixi. A vegades canvia les regles, unes altres canvia les cartes… però mai el somriure per a foto d’Instagram. És l’únic jugador que pot convertir un empat en “una victòria històrica”. Espanya s’entreté amb si mateixa. Mira de reüll a la taula dels majors, però segueix embardissada en les seves pròpies disputes.
I Catalunya… juga a l’oca. D’oca en oca i tir perquè em toca. Avança i retrocedeix, passa per la presó i torna a començar. Salvador Illa ha heretat el tauler ple de paranys, ponts trencats i oques cansades. Cada tirada és un “nou començament”, cada casella, una negociació impossible. Avança dos, retrocedeix tres. Mentrestant, tots discuteixen si la meta és la independència, la convivència o simplement continuar tirant el dau sense que ningú canviï el tauler. Cada tirada és un referèndum emocional, cada casella un nou pacte o desacord. Però això sí: la partida segueix!
En resum: Putin vol l’escac i mat, Trump el fanal definitiu, Xi la xarxa completa, Ursula que no li caiguin les cartes, Sánchez una foto amb bona llum, i Illa que li deixin acabar almenys una volta. I mentrestant, el món crema, el rellotge avança.



