Després de tants anys acompanyant a famílies empresàries, he arribat a una conclusió que potser resulta incòmoda: l’empresa familiar no es trenca normalment per falta de diners, ni de coneixement, ni tan sols de bones intencions.
Es trenca quan deixem de parlar. Quan confonem propietat amb poder. Quan el cognom pesa més que la capacitat. Quan una decisió empresarial es converteix en una ferida familiar. Quan deixem per a demà les converses que sabem que algun dia haurem de mantenir.
I, sobretot, quan confonem continuïtat amb conservació. Continuar no significa que la següent generació hagi de fer les coses com les va fer l’anterior. No significa conservar el mateix negoci, la mateixa estructura, els mateixos càrrecs ni tan sols necessàriament la mateixa participació accionarial.
Continuar significa ser capaços de transmetre allò que mereix romandre i tenir el coratge de transformar allò que ja no serveix.
Per això, preparar el futur d’una família empresària no consisteix únicament a preparar un successor. Cal preparar propietaris. Cal preparar governants. Cal preparar directius. Cal preparar a la família. I, sobretot, cal preparar les converses que faran possible que totes aquestes persones puguin continuar relacionant-se quan ja no estiguin d’acord.
Perquè algun dia el fundador deixarà de decidir. Algun dia els germans deixaran de ser els fills que van créixer junts per a convertir-se en socis. Algun dia els cosins hauran de decidir si volen continuar sent propietaris junts. I algun dia algú haurà de respondre a una pregunta molt més important que «qui serà el pròxim director general?».
Per a què volem continuar junts? No tinc una resposta per a cada família. Ni crec que hagi de tenir-la. Després d’haver vist moltes famílies empresàries, sé que cadascuna té la seva pròpia història, les seves ferides, les seves fortaleses, les seves contradiccions i els seus somnis.
Però sí que crec que hi ha alguna cosa que totes poden fer: parlar abans que sigui massa tarda. Parlar de diners abans que els diners divideixi. Parlar del poder abans que el poder enfronti. Parlar dels fills abans que els fills hagin de reclamar el seu lloc. Parlar del relleu abans que algú hagi d’abandonar el despatx a la força. Parlar d’allò que ningú vol parlar.
Perquè les famílies no necessiten eliminar els conflictes. Necessiten aprendre a travessar-los sense deixar de ser família. I potser aquest és el veritable significat de la continuïtat. No que el cognom romangui a la porta. No que l’empresa continuï sent propietat de la família dins de cent anys. No que la següent generació repeteixi la història de l’anterior.
Sinó que, quan arribi el moment de passar el testimoni, els qui el lliuren puguin fer-lo amb tranquil·litat i els qui el reben puguin fer-ho amb responsabilitat. I que els uns i els altres puguin mirar-se als ulls i dir: «Això que hem rebut no ens pertany. Ens toca cuidar-ho, fer-ho créixer i decidir què volem lliurar als que vindran després.»
Perquè al final, una empresa familiar no és solament una empresa que pertany a una família. És una història que una generació rep, una altra transforma i una altra haurà de continuar.
La pregunta no és quina empresa deixarem. La pregunta és: Quina família volem ser quan arribi el moment de deixar-la?



