El paper de les parelles dins de l’empresa familiar és una de les qüestions més delicades i, sovint, més polèmiques amb les que em trobo. No és estrany sentir posicionaments taxatius, en la línia del conegut de Don Vito Corleone: “que visquin bé, però al negoci que no entrin”.
En la meva experiència acompanyant famílies empresàries, aquest és un dels temes on més sovint es prenen decisions simplistes per evitar converses incòmodes.
La realitat és molt diversa. Hi ha famílies empresàries que integren plenament les parelles, fins al punt de donar-les responsabilitats o fins i tot accés al capital. D’altres prefereixen mantenir-les completament al marge, arribant en alguns casos a considerar-les empestades. I entre aquests dos extrems, una àmplia gamma de situacions intermèdies.
Però més enllà de les preferències, hi ha un fet difícilment discutible: tenen influència sobre les seves parelles i descendents. No sempre formal, però sí real. No són necessàriament al consell d’administració, però sí presents en les converses, en les decisions familiars i en la configuració de les expectatives de la següent generació. Ignorar aquesta realitat no la fa desaparèixer; simplement la desordena.
He vist massa casos en què una parella ignorada formalment acaba tenint una influència informal desordenada, sovint en moments de tensió, quan el marge de maniobra ja és molt menor.
Moltes empreses familiars han crescut gràcies al tàndem sanguini-afegit. El matrimoni Oriol-Tous, o el Bosch-Boix de Noel, en són exemples clars. En altres casos, el progrés ha estat, en gran mesura, gràcies a l’afegit: Suqué amb els Mateu, Tomás amb els Carulla, Biosca amb els Reig-Jofre.
En molts casos han estat homes, per circumstàncies culturals de l’època. Però també hi ha dones, com Concepció Amigó, que es va fer càrrec de Finques Amat, o Josefina Carbó, que al segle XIX va assumir Bodegas Torres amb un fill de 13 anys.
Tanmateix, també és cert que la seva presència pot generar tensions, especialment quan no hi ha regles clares. Les ruptures de parella, cada cop més freqüents, poden traslladar conflictes a l’àmbit empresarial o patrimonial. Les percepcions de greuge comparatiu, la influència indirecta en decisions empresarials o la manca d’informació poden erosionar la confiança entre branques familiars.
El problema no és la influència. El problema és no decidir com es vol gestionar aquesta influència.
Davant d’aquesta realitat, l’error és no governar adequadament el seu paper. Ni la integració plena sense criteris ni l’exclusió absoluta són bones solucions. La clau és definir espais, límits i responsabilitats.
En aquest sentit, és recomanable diferenciar clarament tres àmbits: família, propietat i empresa. Les parelles poden no tenir un paper directe en la gestió ni en la propietat, però formen part de la família ampliada i, per tant, del seu ecosistema de decisions.
Per això, moltes famílies empresàries opten per incorporar-les, de manera estructurada, en els espais de reflexió familiar. El consell de família és un bon exemple. No es tracta de donar-los capacitat decisòria sobre l’empresa, sinó d’informar, formar i escoltar.
Quan això es fa bé, el canvi és molt rellevant: es passa de la sospita i el rumor a la comprensió i la corresponsabilitat.
Algunes famílies, com els Guixà Fisas, han anat més enllà i han creat espais específics, com comitès de cònjuges, orientats a facilitar la integració i comprensió del projecte empresarial familiar. Aquest tipus d’iniciatives contribueixen a reduir incerteses i a reforçar la cohesió.
En el fons, la parella viu les conseqüències de l’empresa familiar. Pretendre que no tingui opinió o influència és poc realista. En canvi, canalitzar aquesta influència de manera ordenada pot convertir un potencial focus de conflicte en un actiu per a la continuïtat. Els anglesos diuen: “they are not in the boardroom but yes in the bedroom” (no estan al consell però si al dormitori).
Jo recomano tenir en compte de forma organitzada l’opinió de les parelles, amb una condició prèvia: que se’ls hagi donat la formació i informació adequada per desenvolupar el seu rol.
Perquè en govern de famílies empresàries, el buit no existeix: el que no es defineix explícitament s’acaba decidint igualment, però de forma desordenada.
I aquí és on apareix la pregunta incòmoda que sovint eviten els òrgans de govern: volem parelles informades i alineades… o influents i desconnectades?
Perquè, al cap i a la fi, si no es tenen en compte, probablement, ja estan en contra.



