OBRIR EL MELÓ (Expansión 14/5/26)

Quan inicio processos d’acompanyament amb famílies empresàries, rares vegades trobo una posició única davant el que està per venir. En una mateixa família conviuen l’escepticisme i la il·lusió, la implicació i l’apatia, la confiança i la desconfiança. Totes elles són postures legítimes.

No obstant això, hi ha un perfil que mereix especial atenció: el dels preocupats.

No s’oposen al procés, però temen les seves conseqüències. La seva inquietud no és infundada. En molts casos, el que els preocupa és que determinades converses generin expectatives irreals, obrin debats incòmodes o qüestionin equilibris que, encara que imperfectes, han funcionat fins ara.

Un dels temors més habituals és que, en plantejar qüestions com el dret de sortida, alguns membres de la família “obrin els ulls” i reconsiderin la seva vinculació amb el projecte. Però convé fer-se una pregunta incòmoda: és realment desitjable sostenir una empresa sobre socis que no estan plenament compromesos? Més que socis desinformats, la qual cosa tota empresa necessita són socis convençuts i alineats.

Recordo el cas d’una família en segona generació que va evitar durant anys abordar aquest tema. La situació inicial era d’aparent estabilitat, però amb diversos accionistes passius i desalineats. Quan finalment es va obrir el debat, una branca va decidir sortir. El procés va ser tibant. A mitjà termini va suposar un fre en el pla d’expansió dels socis implicats en la direcció. Però la conseqüència va ser una estructura accionarial més cohesionada i una empresa amb major capacitat de decisió. El que durant anys es percebia com un risc va acabar sent una condició per a avançar.

Una altra por freqüent té a veure amb la informació. Compartir dades econòmiques o estratègiques pot donar lloc a interpretacions errònies —per exemple, confondre caixa amb benefici— o a conclusions precipitades. No obstant això, el problema no és informar, sinó no formar. La transparència exigeix acompanyar-se de pedagogia.

També genera inquietud l’obertura d’espais de participació a cònjuges i noves generacions. Aquí la clau està a establir regles clares: participar no és el mateix que decidir. Escoltar no implica cedir el control.

En el fons, tots aquests temors apunten a una mateixa qüestió: la por al fet que el procés trenqui una aparent pau familiar construïda, moltes vegades, sobre converses ajornades. Durant anys vaig pensar que preservar aquesta pau era un objectiu en si mateix. Avui crec fermament que, si no es recolza en acords explícits i ben governats, és només una treva.

No obrir les converses no elimina el risc. Simplement ho desplaça en el temps.

Perquè en l’empresa familiar, els conflictes que no s’aborden no desapareixen: s’acumulen. I quan finalment emergeixen —com inevitablement ocorre— solen fer-ho en el pitjor moment possible, quan les circumstàncies externes estrenyen i el marge de maniobra és menor.

I aquí és on el rol del consell —i dels qui acompanyem a les famílies— cobra especial rellevància: no es tracta només de resoldre conflictes, sinó de decidir quan i com és millor tenir-los.

Per això, si el conflicte ha d’arribar, és preferible que el faci quan l’empresa està sòlida, la família té capacitat de diàleg i el procés pot gestionar-se en un entorn deliberat i estructurat.

Obrir el meló pot incomodar. Mantenir-ho tancat massa temps pot sortir molt més car. La pregunta no és si convé obrir-ho, sinó quan i en quines condicions estem disposats a fer-ho.

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: