DONACIÓ MORTIS CAUSA (Expansión 1/2/26)

RISC I OPORTUNITAT EN L’EMPRESA FAMILIAR

En l’empresa familiar existeixen diferents tipus de relleu: en la direcció, en el govern i en la propietat. Aquest últim sol generar especial atenció, no sols pel seu impacte econòmic immediat, sinó també per les implicacions fiscals que condicionen decisions estratègiques.

He vist massa casos en els quals els propietaris posposen la transmissió de la propietat fins a l’últim moment, per temor a equivocar-se o a perdre el control. No obstant això, la falta de planificació anticipada gairebé sempre encareix l’operació i augmenta els riscos. Per això, en moltes situacions aconsello analitzar la possibilitat d’anticipar parcialment la transmissió, sempre dins d’una planificació rigorosa i amb assessorament professional.

El relleu en la propietat pot realitzar-se en vida (inter vius) o per defunció (mortis causa). En el primer cas, mitjançant donació o compravenda, qui transmet tributa en el seu IRPF pel guany patrimonial obtingut, és a dir, per la diferència entre el valor d’adquisició i el de transmissió.

En determinats suposats, com quan el donant deixa d’exercir funcions directives en l’empresa familiar, és possible aplicar una reducció del 95% en la base imposable, sempre que es compleixin els requisits fiscals específics.

En les transmissions mortis causa no es produeix tributació en l’IRPF. Tradicionalment s’ha parlat de l’anomenada “plusvàlua del mort”. No obstant això, l’existència de figures jurídiques com la donació mortis causa amb lliurament de present —vigent a Catalunya i amb equivalents a Balears i Galícia— introdueix matisos rellevants des del punt de vista tècnic i estratègic.

Aquesta donació, revocable i condicionada a la no premoriencia del donatari, produeix efectes immediats sobre la possessió i les rendes, però no desplega plenament els seus efectes fins a la defunció del donant. La interpretació no és pacífica: mentre que la jurisprudència estatal la considerar una successió, la normativa fiscal catalana la tracta com una donació. Aquesta dualitat genera una certa inseguretat jurídica que convé analitzar amb cautela abans d’adoptar decisions.

Ben utilitzada, aquesta figura pot ser estratègica. Permet anticipar parcialment la transmissió, optimitzar la fiscalitat i protegir actius no afectes a l’activitat.

L’error més freqüent que observo és confiar exclusivament en l’avantatge fiscal i oblidar que el relleu no és només un acte jurídic, sinó un procés que requereix preparar a l’empresa, a la família i als continuadors. Molts empresaris són reticents a donar en vida, amb l’argument que “músic pagat toca malament”. És un temor comprensible. No obstant això, retardar indefinidament la decisió sol tenir un cost major que anticipar-la de forma ordenada i amb regles clares.

La fiscalitat és important, però no ha de ser l’únic criteri. La decisió estratègica sobre el relleu en l’empresa familiar ha d’equilibrar aspectes econòmics, familiars i de govern, amb una mirada de llarg termini orientada a la continuïtat de l’empresa i al benestar de la família.

La pregunta que sempre plantejo als meus clients és senzilla, però incòmoda: està la seva família preparada per a assumir la propietat, o es continua confiant que la prudència i la incertesa retardin decisions que condicionaran el futur de l’empresa i de les generacions següents?

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: