QUÈ FER DAVANT LA CORRUPCIÓ? (Expansión 10/9/25)

El rei Sulgi, de la tercera dinastia de Ur (Sumèria, 2.100 AC) va deixar escrit que “vaig separar a l’escriba corrupte del seu càrrec. No vaig permetre que el funcionari robi al pobre ni que el ric compri al jutge”. És clar per tant que això de la corrupció política ve des de lluny i sembla ser endèmica, ja que “l’ocasió fa al lladre”. Diuen que “el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament”.

Sembla que “a tot arreu couen faves, i a casa a calderades”, encara que “mal de molts, consol de ximples”. Cal denunciar públicament i judicialment els casos de corrupció. Però convé que els líders polítics recordin allò “que la palla en l’ull aliè no t’impedeixi veure la biga en el propi”. Sembla que respecte a la corrupció pròpia s’apliqui el que va dir Roosevelt respecte al sanguinari dictador Trujillo: “és un cabró, però és el nostre cabró”.

Sense violar la presumpció d’innocència ha d’aplicar-se respecte a tot càrrec de responsabilitat, polític, empresarial o de qualsevol tipus, allò que “la dona del Cessar a més de ser honrada ha de semblar-ho”. Les dimissions a temps són una manera de demostrar-ho. “Les comparacions són odioses”, però Antonio Costa, primer ministre de Portugal, va dimitir quan el Tribunal Suprem li va obrir una recerca que va acabar sent per error en la transcripció d’una escoltes; Anne Spigel, ministra alemanya, va dimitir per anar-se de vacances després d’unes inundacions; Sandra Borch, ministra noruega, va dimitir per plagi en la seva tesi; Mark Harper, ministre anglès, va dimitir per contractar una persona sense papers.

Si hi ha corruptes hi ha corruptors. És important, quan hi hagi veritat judicial, donar visibilitat a aquests perquè el mal reputacional pot ser més important per a una empresa que el legal (Arthur Andersen es va dissoldre a conseqüència del cas Enron). Respecte a la legal, recordar que els membres d’un consell d’administració poden ser responsables penals per omissió en el deure de vigilància d’un ordenat empresari.

Una de les conseqüències de la sensació de corrupció política generalitzada és la desafecció respecte a la democràcia i l’enfortiment dels populismes, que ofereixen solucions fictícies senzilles a problemes complexos. Més d’una persona admira l’aparent eficiència de la dictadura xinesa de Xi Jinping (s’estima que ha executat sobre dues mil persones per corrupció en el que va de segle), oblidant les diferències culturals i que, si bé cap el govern bo d’un o diversos, a la llarga el menys dolent és el govern de molts en facilitar l’alternança en el poder. La democràcia és la forma menys dolenta de govern. En l’Índex de Percepció de la Corrupció 2024 Dinamarca ocupava la posició 1 com a país menys corrupte, Espanya la 49, la Xina la 76 i Sudan del Sud la 176.

Les opcions electorals davant la corrupció política són, votar a populistes, votar “als nostres amb el nas tapat”, “als altres per a castigar o que hi hagi alternança”, fer-ho en blanc o abstenir-se. Aquesta última opció és la pitjor, perquè soscava els fonaments del sistema. Una altra opció és decidir-se a entrar en política; per al que sembla que cal tenir molt de quall, recursos …. ; a més el sistema no ho facilita.

Mesures com la transparència, els controls, i educació cívica ajuden a combatre la corrupció; però cal recordar que els valors, com l’honradesa, s’insereixen en primer lloc en la família; quantes ens escandalitzem davant una oferta de factura sense IVA? “qui sigui innocent que tiri la primera pedra”.

Cal ser positius, i veure que el que apareguin els escàndols de corrupció és un signe que tenim un sistema judicial que en global funciona. A més, el fet que hi hagi polítics corruptes no significa ni molt menys que tots ho siguin; la immensa majoria són honrats.

“Si cadascun netegés la seva casa, que neta estaria la ciutat”, diu un aforisme rus.

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: