SORTIR DE L’EMPRESA FAMILIAR (Activos 16/12/23)

Recentment ha estat notícia que una branca de la família empresària Lara de Planeta vol sortir de l’empresa (23/11/30), i que el mateix objectiu té una de les Torres de Santiveri (30/11/23).

Sortir com a accionista de l’empresa familiar no és una qüestió fútil. Pot significar tensions amb persones amb les quals es comparteix una història i vincles emocionals. Pot suposar trencar amb el sentiment de llegat (una cosa rebuda per a traspassar enfortit a la següent generació), o pèrdua de beneficis fiscals passats, presents o futurs. Pot ser l’operació financera més important de la vida del soci, i a vegades de la societat.

La meva experiència amb famílies empresàries em diu que les causes de sortida poden ser múltiples: diferències sobre l’estratègia de negoci, diferències personals, necessitat de liquiditat, evitar problemes a la següent generació, presència d’una oferta irresistible, falta de repartiment de beneficis a nivell de mercat…. o una amalgama d’algunes d’elles.

La llei de societats de capital té taxats uns motius concrets que permeten la sortida de socis, com l’insuficient repartiment de dividends (article 348 bis); modificació substancial de l’objecte social o la modificació de les prestacions accessòries en una SL, per exemple. Mancant acord, el valor raonable el determinarà un expert designat pel registrador mercantil (art 353). Fora dels casos legals caldrà estar als estatuts, als pactes de socis (com la Constitució o protocol familiar) i a la bona voluntat.

En una societat tancada deixar com a sortida al soci minoritari que trobi un comprador extern pot ser una solució difícil. El valor i el preu no solen coincidir i menys en aquest cas; com va dir Francisco de Quevedo “només el neci confon valor i preu”. El preu del 2% que dona la majoria pot ser molt superior al del 2% que no la dona. El «pacte andorrà» de fer lots del negoci pot ser una solució si hi ha voluntat de continuïtat per totes dues parts; la compra per la societat en terminis digeribles (no és el mateix comprar el 3% que el 33%, haver de pagar trenta mil euros o milions), o amb l’entrada de socis temporals pot ser una altra.

Hi ha qui pensa “que passi per la pedra, tenim la majoria”; oblidant que els socis minoritaris també tenen drets i que un soci de mala gana pot entorpir de manera greu el funcionament de la societat, a part d’acabar amb la relació familiar. Si és una societat molt gran tal vegada pot tenir una estructura directiva no familiar que estigui aïllada dels problemes entre socis, però la majoria d’empreses són pimes en les quals la propietat sol tenir un alt grau d’implicació en la direcció del negoci.

El casos de El Corte Ingles i de Bon Preu ens recorden que les famílies poden arribar als tribunals en els processos de separació, que les valoracions aportades pels perits de cada part poden tenir diferències abismals, i que finalment la resolució judicial pot no determinar el preu ni resoldre la qüestió. Convé per tant recordar l’aforisme que en moltes ocasions “més val un mal acord que un bon plet”.

Que la propietat sigui a títol personal o d’una societat tenidora pot tenir importants conseqüències fiscals a nivell de irpf; mentre la societat tenidora no reparteixi dividends.

En la sortida d’un soci de l’empresa familiar convé tenir en compte el precedent que es crea i el risc d’arrossegament; pot haver-hi altres socis amb el desig ocult que aprofitin per a aflorar-lo.

Si compren els socis han de tenir recursos per a poder-ho fer o endeutar-se; si qui compra és la societat això pot afectar els seus plans de desenvolupament.

El pacte de sortida és segons la meva experiència amb famílies empresàries un element central de la Constitució o Protocol Familiar, per no dir l’element central. Ha de ser just per al qual es va i viable per a l’empresa, perquè mai se sap en quin costat de la taula ens podem trobar, nosaltres o els nostres continuadors, el dia de demà. Convé preveure que la sortida només sigui parcial, que el soci continuï amb menor percentatge. És ben sabut que un pacte pot tenir diferents interpretacions, com ens demostren els tribunals; per això convé que sigui el més clar possible i que aquest recolzat per un consens en el qual les parts estan entenent el que acorden.

Seguir tots junts és molt bonic, però no sempre és el més convenient. Per això una de les meves primeres preguntes als membres de les famílies empresàries és Per què volem continuar junt? perquè voldrà fer-ho la següent generació?

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: