David Sánchez (1974) de petit somiava amb poder donar la volta al món amb el seu propi avió. Membre d’una família de matalassers en la qual ajudava en la parada del mercat de la seva mare, després de suspendre COU, en tornar de la mili va obrir una botiga a Rubí (Barcelona); i al mig dia repartia les vendes. L’empresa familiar va anar consolidant-se sota la marca “Somnis”, però David volia ser amo del seu destí, no haver de donar explicacions. Creia en la marca pròpia per a tenir millor producte, preu i marge; però arribar a acords amb la família requeria molt d’esforç. En 2006 van arribar a un acord amistós de separació i crea dormity.com, obrint vuit botigues en el primer any. Actualment són cinquanta-vuit punts de venda, amb una facturació de trenta milions d’euros, més de tres de ebitda i sense deute remarcable. Però el camí no ha estat exempt de dificultats. La creació d’una fàbrica pròpia i l’obertura de dotze botigues a l’any va generar a un endeutament què, al costat d’una informació no real, van portar a una pèrdua de magnituds. “L’ego t’encega, quan més premis em donaven és quan gairebé destrosso l’empresa”. Aquest ego tal vegada li porta a protagonitzar un episodi del programa televisiu “El Cap”. Passar per l’UVI va ser un gran aprenentatge: “si no creixes decreixes, però cal controla el palanquejament”. “Soc una persona empírica que ha après a base d’encert i error, propi o dels molts empresaris als quals he tingut la sort de conèixer. La ignorància del principiant és molt bona. És molt millor ser primera generació, els encerts els celebres i te’ls perdones, en posteriors hi ha més interès econòmic que emocional”.
Respecte a la continuïtat de l’empresa en mans de la família, creu que el percentatge d’èxit del relleu generacional en les empreses familiars és superior al de supervivència dels nous negocis. Però «que jo hagi tingut un projecte que m’ompli no significa que hagin de seguir-lo els meus hereus, ells han de desenvolupar un projecte de vida que els satisfaci. El meu treball és gestionar la segona generació, els pròxims 20 anys; elles s’encarregaran de la tercera». Miro de transmetre’ls la passió pel projecte; s’estan formant, però han de tenir interès i vàlua”. Les seves filles tenen 20 i 17 anys. Des dels 16 anys treballen a temps parcial en diferents àrees de l’empresa, començant per contacte directe amb el client. “Amb això ja es pot veure si es desperta emoció o rebuig. També podran decidir ser simplement propietàries d’una empresa gestionada de manera professional. Tot apunta a la seva implicació”. «Com pare busco que siguin feliços; planifiquem a 2 anys vista per a no exercir excessiva pressió”. El matriarcat de la seva àvia li va imbuir que “el primer és la família”.
«La transició segur que és difícil, però també és bonic transmetre l’alquímia de com s’ha arribat fins aquí. Cal transmetre amb tota la realitat el que significa ser empresari, que té coses fantàstiques i també grans responsabilitats. La propietat s’hereta, la gestió no. Però un CEO propietari té l’un plus en què l’empresa vagi bé”. La seva dona (Olga, que treballa en lloc intermedi en l’empresa) i ell sempre han tingut “obsessió perquè la relació entre les germanes sigui bonica; són grans amigues”. “Els moments de tensió són habituals en totes les famílies, la qüestió és quals són els valors d’aquesta: confiar, cedir, …”
David creu que “no tenim encara el punt de maduresa per a elaborar un protocol familiar; caldrà fer-ho quan decideixin involucrar-se en la gestió de l’empresa; orientat més a la tercera generació. Els futurs gendres no podran treballar en l’empresa, els riscos no compensen els avantatges. És bo que tinguin independència professional i econòmica, per a l’equilibri familiar. En el cas hipotètic que un membre de la família establís relació de parella amb algú de l’empresa segurament un dels dos hauria de renunciar”.
David fa esport i cuida la seva alimentació, estadísticament no creu que tingui problemes de salut en els pròxims cinc anys; però per si de cas ha procurat educar a les seves filles en valors i com afrontar imprevistos. El nivell de professionalització de l’empresa mantindria el dia a dia sense problemes; els càrrecs directius tenen posició amb còpia de seguretat. Continuarà com a administrador únic els pròxims 5 anys; “la transició haurà de ser gradual, hauré de saber desaparèixer”.
D’aquesta història podem treure reflexions sobre la generositat de compartir-la; la figura del refundador; que continuar junts és una opció, no una obligació; els motius per a emprendre; el risc de pèrdua de visió per informació errònia, o ego excessiu; la llibertat de lliçó responsable dels continuadors; la importància de la formació en valors, Què és abans l’empresa o la família?; la diferència entre propietat i direcció; quan és el moment per a regular les relacions entre empresa i família en un protocol?; la necessitat d’un pla de contingència; i l’estructura de govern de l’empresa. I que els somnis es poden fer realitat: David ja té el títol de pilot i s’està entrenant per a donar la volta al món en tres anys.



