LA MIDA SI QUE IMPORTA (El Heraldo de Aragón 8/1/23)

Diuen que si la teva empresa és petita el problema és teu, si és mitjana és del banc, si és gran de l’estat i és molt gran dels contribuents. Diuen que val més petita i experta que gran i ximple. Charles Darwin va venir a dir que no és l’espècie més gran la que sobreviu, sinó la que s’adapta més ràpidament als canvis. I Adam Smith que la mida d’una empresa s’ha de determinar amb relació al mercat. I com definim mercat avui en dia tenint en compte el metavers?

La mida de les empreses afecta el PIB total d’un país i al per càpita, i a l’economia submergida (25% a Espanya) i, per tant, a la recaptació fiscal. A la capacitat d’assumir reptes com la internacionalització, investigació; o a les economies d’escala, la formació dels col·laboradors. Als salaris i l’estabilitat dels llocs de treball

La Unió Europea defineix les empreses en grans, mitjanes, petites i micro en funció del seu volum de negoci, balanç i plantilla. A Alemanya les empreses de 50 a 249 treballadors representen el 2,6% i el PIB per càpita és de 50.802 euros, a Espanya 0,8% i 30.116; hi ha relació de causalitat o de casualitat? França 0,9% i 43.519; Portugal 0,8% i 24.262. Pot semblar que si es vol augmentar la riquesa d’un país i dels seus habitants és important augmentar la mida de les seves empreses.

Els motius per no créixer poden ser diversos: les traves burocràtiques, fiscals o comptables; la maledicció del comitè d’empresa a partir de 49 treballadors. La possible pèrdua de control, la necessitat de delegar. Igual que amb les persones, el creixement de l’empresa suposa canvis i crisis.

Les empreses poden créixer de forma orgànica o inorgànica adquirint altres empreses o fusionant-se. La primera és lenta, la segona requereix capital i la tercera pot-ser és la gran oblidada o temuda.

Ha arribat a les meves mans un document del doctor en economia Josep Maria Bové titulat «les fusions d’empreses, una oportunitat» que recorda qüestions rellevants com la diferència entre fusió i absorció; que les participacions s’han d’establir d’acord amb els valors reals; que comptablement si són empreses del mateix grup es manté el valor històric (evitant plusvàlues) en lloc del raonable; que fiscalment si es poden demostrar motius econòmicament vàlids es poden diferir les possibles plusvàlues. Argumenta que cal quantificar les economies d’escala i els comptes previsionals; establir objectius estratègics; determinar l’equip directiu i el rol dels accionistes, preveient la seva sortida; i l’atenció a l’equip humà.

Però perquè hi ha tan poques fusions d’empreses mitjanes? Quins són els frens a part dels indicats com motius per no créixer? Podrien ser, entre d’altres: la por a la pèrdua d’identitat, la traïció al llegat dels antecessors, la pèrdua de protagonisme personal, la necessitat de passar de manar a consensuar, la necessitat de donar explicacions a tercers, la por al canvi, que en lloc d’una fusió siguem absorbits, les diferencies d’opinió sobre valors, la manca d’incentius fiscals, la dificultat per continuar complint els requisits per gaudir dels avantatges fiscals de l’empresa familiar (percentatge accionarial, participació efectiva a la direcció), preferir ser cap de ratolí en lloc de cua de lleó?

El més difícil d’una fusió pot ser la fusió de cultures empresarials i de mentalitats individuals. Les instal·lacions i els immobles no solen posar grans traves, no tenen sentiments. Les pors i els egos són sentiment que cal gestionar en els empleats, directius i propietaris. Poden formar part de la realitat no visible; que com a l’iceberg pot ser la més gran. Cal recordar que el Titànic es fa enfonsar per xocar contra la part no visible de l’iceberg.

Si les empreses que es fusionen són familiars també és convenient donar atenció a la concordança de la visió i dels valors de les respectives famílies empresàries; i fer-ho abans de la fusió, perquè si no són concordants potser massa tard. Donar la informació adequada, en el moment oportú i de la forma convenient pot ser clau per l’èxit del procés de fusió; les pors i oposicions poden ser inevitables, la qüestió és com gestionar-les.

És molt probable que a la pràctica més que una fusió en realitat el que hi hagi sigui una absorció. Potser una forma d’evitar-ho és que el nou màxim directiu sigui escollit per consens fora de les empreses originàries. Que al nou consell d’administració s’incorporin independents nous, amb experiència en processos de fusió.

Comparteix aquest article a través de les teves xarxes socials: