El mon dental ha canviar molt des de els primers barbers saca moles fins als múltiples especialistes actuals; des de que només si anava com últim remei a fer-ho de forma preventiva, de ser una qüestió de salut a d’imatge. I també ha evolucionat molt des de un ofici unipersonal a un negoci transnacional en alguns casos. Hi ha grans cadenes, en alguns casos amb franquícies. L’evolució de ofici a empresa por haver sigut fruit d’un creixement natural no planificat.
A totes les professions es habitual trobar nissagues familiars, des de el músics Strauss, els pintors Madrazo, als oftalmòlegs Barraquer. El mon dental no es aliè a aquesta realitat, hi h fills, nets i nebots que “hereten” consulta dental. I entre els dutes que poden sorgir estan: quines particularitats té una empresa sanitària davant d’altre tipus d’organitzacions? Quins tràmits administratius cal deixar ben lligats abans de “jubilar-se”? com preparar el relleu a nivell intern (equip humà de la clínica)? Com comunicar-ho a proveïdors i pacients? Pot haver un vincle molt personal entre client i pacient.
La resposta a aquestes i altres preguntes és “depèn”. Des de Hipòcrates se sap que abans de receptar cal diagnosticar. Al igual que la caiguda de un queixal pot ser deguda a un problema alimentari, bacterià o físic i en cada cas l’actuació serà diferent, cal tenir en compte el cas concret. No és el mateix una clínica amb un parell d’empleats que una xarxa de dotze establiment. No és el mateix un negoci a títol personal que una societat limitada amb varis accionistes. La situació també pot variar en funció de si els continuadors a “hereta” son un o varis. De si tot el patrimoni és el de la clínica o no.
Encara que tots tenim tendència a pensar que el nostre cas es únic hi ha una sèrie de reflexions genèriques. El primer és diferenciar si estem davant d’un cas d’ofici, negoci o empresa; sent tots ells igualment respectables. En l’ofici la base és la habilitat personal per desenvolupar-lo; poden haver aprenents i oficials, però el mestre és un. En els negocis ja tenim una estructura i organització en el que els resultats són fruit d’un treball en equip. A l’empresa probablement el predecessor ja toca poques boques.
Hi ha tres relleus, i no tenen perquè coincidir en la mateixa persona ni produir-se al mateix moment. El relleu en la propietat dels actius, accions, immobles. El relleu en la direcció del negoci. El relleu al lideratge de la família si la propietat serà compartida. Al relleu intervenen el predecessor, la clínica, la família i els continuadors.
Hi ha predecessors que moren amb les botes posades, els hi ha que ho deixen en plenitud de la vida i s’orienten vers uns altres camins. La resposta a les pregunta de que faré? I de que viure? si em jubilo poden tenir un gran pes en l’enfoc. Els que estan al peu de canó fins l’últim alè poden generar continuadors amb el síndrome del príncep Carles d’Anglaterra.
El relleu en els responsables de l’empresa genera canvis a la mateixa, perquè els estils de lideratge i treball poden ser diferents. Cal preparar les estructures i sistemes de treball amb antelació; potser a la generació precedent hi havia al cap davant un matrimoni coordinat i a la continuadora germans que varen competir a la infància per l’atenció.
La família també pot veure’s afectada per el procés de relleu. De rebre informació per un únic canal pot passar a fer-ho de forma múltiple al incorporar-se a la clínica nous integrants de la família. Pot haver preferències, potser inconscients, sobre el futur dels fills i filles. Hi haurà més patrimoni a repartir o esta tot al negoci?
Els continuadors, seran un o varis? En el segon cas convé establis amb antelació com es prendran les decisions, quina serà la política de repartiment de beneficis, com es determinaran les retribucions professionals, quines seran les normes d’incorporació de familiars, o que succeirà si sorgeixen relacions sentimentals amb una persona de l’organització, per exemple. I convé que la normativa es determini per els que han de continuar junts. Per això és necessari un diàleg sincer i empàtic, el que és més fàcil de dir que de fer; recordem que Caín va matar a Abel sense tenir un negoci en comú.
Els continuadors tenen voluntat adequada i capacitat suficients? Pot ser un bon ortodoncista, per exemple, i un mal gestor del negoci; o atraure’l realment el segon i no el primer. No hi ha pitjor herència que aquella per la que el continuador no esta preparat per rebre.
El relleu no és un moment, això seria successió; sinó un procés en el que predecessor planifiquen, de vegades per “silenci administratiu”, amb antelació la seva cohabitació i el traspàs. Convé posar-li fites i calendari, per evitar que als segons se’ls hi passi l’arròs. I és cada família en concreat la que ha de definir-lo, perquè cada família és única. Els professionals externs podem aportar metodologia i experiència, però és la part de la família interessada la que ha de decidir, perquè els conselles estan de pas i la família continua.
Se que no he contestat a les qüestions inicials. La resposta a les mateixes en alguns casos és tècnic-administrativa o fiscal, en altres es de negoci i ha de determinar-se dins del pla estratègic que aquest tingui; i si no s’ha explicitat ja és hora de començar a posar blanc sobre negre que som? Que volem ser? Com ho farem?
Per finalitzar, recordar que al igual que abans d’iniciar una intervenció buco-dental d’importància preparem la butaca, els instruments, planifiquem i repassem amb l’equipo els passos a seguir; el mateix hem de fer al pensar en el relleu: planificar-lo amb temps, preveien els imprevistos (Murphy existeix!), amb intervenció dels continuadors, i amb assessorament expert en les àrees en que sigui oportú. La planificació no garanteix la felicitat, però augmenta la seva probabilitat.


