Publicat al diari EXPANSION 26/03/2015 
Saben aquell que diu que “una persona es va menjar un pollastre, i entre els dos hem menjat una meitat cadascun”? O aquell altre que diu que “si poses un peu a una galleda d’aigua bullint i l’altre en una d’aigua glaçada, la temperatura mitja és correcta”?
Segons l’INE el consum privat ha crescut al 2014 un 2,7%. Per altra banda, la venda d’automòbils ha assolit un augment record del 18% en el mateix període, si bé continua a la meitat del volum aconseguit del 2004 al 2008. Amb aquests dades, les vendes d’alguns productes a les famílies han caigut, i és molt possible que ho hagi fet en algun dels subsectors de béns duradors, ja que la majoria de la població si es canvia de cotxe, no compra una rentadora, per exemple.
És reconegut pel propi sector, que l’augment de vendes d’automòbils té molt a veure amb el pla d’ajuts governamentals. Ara estem ja a la setena edició del pla PIVE. Més enllà de ser un pla d’ajuts a un sector necessitat, és la continuïtat d’una política de subvenció sectorial iniciada al 1994 amb el primer pla Renove. Subvenció a un sector que exporta prop del 80% de la seva producció, i que per tant, sembla que no li falta competitivitat ni necessita ajuts.
El pla PIVE és un pla destinat, en teoria i segons la seva exposició de motius, a la millora de l’eficiència energètica i seguretat del nostre parc mòbil. Com a excusa és prou convincent, però el sector quan demana la renovació, del que parla és de recuperar vendes. Quina és la veritat?
És cert que amb el mateix objectiu d’eficiència energètica s’han creat plans renoves amb fons públics per electrodomèstics o finestres. Per què l’eficiència energètica és més important que la salut de les persones? Per què no es destinen ajuts públics que contribueixin directament a la millora de la qualitat de vida de les persones, com per exemple, amb ajuts per a la venda de matalassos o menjar ecològic?
Algú pot argumentar que es tracta de plans que s’autofinancien amb l’augment de recaptació de l’IVA que generen. Però si fos així, aquesta mateixa argumentació serviria per aplicar-se a altres sectors com el del moble, que mai ha gaudit de la mateixa força d’oligopoli.
Potser ja ha arribat l’hora d’acabar amb les polítiques d’ajuts i subvencions eternes, que faciliten la creació de corrupteles i clientelismes, per a donar pas a ajuts excepcionals, temporals i realment necessaris. A tall d’exemple, aquest estalvi podria anar destinat a reduir la pressió fiscal de ciutadans i empreses, i els costos sobre els llocs de treball, per fer així més competitiva la nostra economia.


