A les V Jornades d’Empresa, organitzades per la Fundació Sorli, sota el títol “El repte de la igualtat a les empreses”, va assistir gent alineada, com als mítings dels partits polítics. Un 80% de dones i amb perfil em va semblar poc empresarial; potser perquè l’acte no estava adreçat a propietaris d’empresa i integrants de famílies empresàries.

Jo soc masclista sortint de l’armari potser, ja que he passat de tenir tres fills a tres netes (i un net). Diuen els psicòlegs que les actituds són conseqüència dels coneixements, els sentiments i la predisposició a l’acció; no sé jo si també hi ha un percentatge de genètica selectiva que fa que els homes siguem més de Mart i les dones de Venus. Compartir en un tema tan pantanós en el políticament correcte pot ser perillós.

La por està canviant de bàndol. Les generalitzacions són molt fàcils de fer. Pot haver-hi molt femiwashing. Un vell acudit masclista deia que el més dolors de les operacions de canvi de sexe és el trasplantament del cervell. Potser el canvi de pensament és el que més ens pot costar a més d’un home per eliminar els estereotips de gènere. Necessitem senyeres vermelles per canviar de pensament.

La conferència central a càrrec d’Esther Nin, va ser un repàs irònic de la història del feminisme. Conèixer la història emancipa, perquè ajuda a entendre d’on venim. A la bíblia la dona comença malament, surt d’una costella d’Adam i amb la poma és causa dels mals; amb la mitologia i filosofia grega no milloren, ni amb el catolicisme ni protestantisme. L’igualitarisme va començar amb la Revolució Francesa, amb un pas enredera en el codi napoleònic i el romanticisme. Van ser les dones quàqueres abolicionistes les que varen començar amb el sufragisme. Es va centrar en el món occidental; no va parlar de l’islamisme perquè “no cal anar al Iemen”, si bé va recalcar que hi ha llocs com l’Afganistan en els que prohibeixen la formació de les dones.

Va dir que el patriarcat no és culpa dels homes, no se’ls ha de culpabilitzar; és una construcció amb participació femenina. Hi ha dones més masclistes que molts homes. El feminisme és la igualtat –real- de drets. (Les diferències entre homes i dones són positives). El desenvolupament de les societats es pot mesurar pel paper de les dones. Aquest és resultat del polinomi: FORMACIÓ (en majúscules), feina, diners, independència. La meritocràcia és un engany. Igualtat i llibertat no són naturals, s’han d’establir per la força i protegir. Les quotes temporals són necessàries per forçar el canvi. El règim sancionador és incomodo, però necessari, igual que el Codi Penal posa conseqüències per les conductes.  

Les dones han de compaginar la funció productiva i reproductiva. Han sortit de casa, però no tots els homes hem entrat per coresponsabilitzar-nos de la llar. No es tracta d’ajudar sinó de co-gestionar. Les dones no són cap minoria; són la meitat de la població. Hi ha desproporció entre la formació de les dones i els llocs de poder que ocupen. No es tracta de posar més cadires sinó que els homes en vagin deixant lliures. Les empreses són un poderós agent de canvi, eliminant els sostres de vidre, amb els missatges interns i la influència externa; transmitent valors i cultura. El talent femení és patrimoni de la societat.

De la taula rodona posterior vaig treure que s’ha de donar visibilitat a les dones empresàries i directives; potenciar la cultura de lideratge femení, l’empatia dels homes versus les dones, i les millors pràctiques. Les agressions psicològiques són difícils de demostrar. “Els homes feministes són sexys; ens posen”.

La sessió va acabar amb un molt bon curt anomenat “Bonita” al que només es pot fer el retret de l’estereotip que el personatge masclista parli en castellà; només faria falta que fos un marroquí o subsaharià per fer creure que el masclisme és cosa de nouvinguts.

Conclusió: no totes les dones tenen l’oportunitat de dir i demostrar que “Jo ho valc”.