Una altra vegada s’acosta el Nadal. Una de les seves manifestacions tradicionals en la nostra cultura és la dels Pessebres. L’any passat en el Parlament de Catalunya va ser retirat per la vicepresidenta en funcions. Tal vegada algun polític podria proposar l’eliminació de la festivitat del 25 de desembre ja que és una celebració evidentment religiosa. El laïcisme està imposant-se cada vegada més i en més llocs, pretenent relegar les manifestacions religioses, com el Nadal cristià, a l’àmbit privat. No sols aquí, a França l’any passat diversos tribunals van obligar a retirar Pessebres públics. Es produeix una lenta expropiació de la nostra cultura mil·lenària.
Hi ha qui argumenta que la religió ha de replegar-se a l’àmbit privat, i que l’administració en un estat plural i aconfessional no ha de facilitar l’apropiació d’espais públics per part de les religions. Però la Constitució, que garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte, estableix que cap confessió tindrà caràcter estatal, i que els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions. Per a reformar aquest article 16 és necessària majoria de dos terços de totes dues cambres, dissolució de les Corts, aprovació per igual majoria i referèndum. Però deixem en Cessar el que és del Cessar i a Déu el que és de Déu, d’acord amb Mateo 22,21.
Certament la creença en el naixement de Déu fet home és una qüestió personal que no pot imposar-se; i és molt possible que Jesús estigués més prop de molts postulats –no tots- de Sumar que de Vox. El naixement en un pessebre i els seus esdeveniments pròxims (Sants Innocents, fugida a Egipte) ens recorden als desfavorits i perseguits. L’àngel no va anunciar el naixement als poderosos, sinó als pastors, dient-los: “us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria” (Lc 2,10).
Les esglésies continuen sent al nostre país la major reunió setmanal de gent, però l’edat mitjana dels assistents –començant per l’oficiant- està creixent de manera alarmant. Acabarem els cristians desapareixent pràcticament de Catalunya, com va ocórrer en Palestina? Hi ha qui afirma que la baixada de practicants és deguda a la posició de l’Església respecte a l’ordenació de dones, el divorci, avortament, celibat, anticonceptius i la pederàstia. Però també la sofreixen els anglicans. El consumisme sembla que és la nova religió de molts.
Hi ha diferents religions que expressen la cerca de la transcendència per part de l’ésser humà, la cerca del més enllà, de les realitats eternes. En canvi, en el cristianisme, que enfonsa les seves arrels en el judaisme, aquest fenomen és invers: és Déu qui cerca a l’ésser humà. El cristianisme és més que un conjunt de regles morals elevades, com poden ser l’amor perfecte, o, fins i tot, el perdó. El cristianisme és la fe en una persona. Jesús és Déu i home veritable. Una fe a la qual assalten molts dubtes de la raó; però com diuen: “fe sense dubtes, dubtosa fe”.
Hi ha moltes maneres de viure el Nadal: felicitat, tristesa, consum, indiferència, oposició. La seva proximitat al solstici d’hivern ens recorda el naixement d’una nova vida. I el naixement de Jesús ens recorda que es pot canviar el món sent humils. El Nadal sempre és igual i diferent, perquè el món i nosaltres canviem. Hem de trobar aquesta alegria en un entorn moltes vegades amb situacions incomprensibles, i saber-la anunciar als altres. Tal vegada no és una alegria material, sinó de l’esperança que podem millorar la vida dels quals ens envolten més enllà del cercle íntim. “Perquè si estimeu als que us estimen, quina recompensa tindreu? No fan també el mateix els publicans?” (Mateo 5.46), “guardeu-vos de fer la vostra justícia davant dels homes, per a ser vists d’ells;….. quan tu donis almoina, no sàpiga la teva esquerra el que fa la teva dreta…” (Mateo 6)
Reivindiquem els pastorets, el tió, el caganer i el Nadal autèntic.
