La immensa majoria de les empreses són microempreses de menys de 10 empleats (86% juny 22), Quantes d’elles són realment autoocupacions amb ajudants, simples negocis o realment empreses?

Segons el diccionari un negoci és “ocupació, quefer o treball”, i empresa “acció o tasca que comporta dificultat i l’execució de la qual requereix decisió i esforç; unitat d’organització dedicada a activitats industrials, mercantils o de prestació de serveis amb finalitats lucratius”. Familiar “pertanyent o relatiu a la família”, i família “grup de persones que viuen juntes; conjunt d’ascendents, descendents, col·laterals i afins de llinatge; conjunt de persones que comparteix alguna condició, opinió o tendència”.

Una autoocupació és una manera de guanyar-se la vida treballant sense dependència jeràrquica, de forma aïllada o amb col·laboradors. Pot ser molt rendible. El centre és un mateix de manera tal que si desapareixem també ho fa l’activitat. Pot ensenyar-se l’ofici a algú que el continuï. Un negoci consisteix a obtenir d’un assumpte tot el profit possible. Pot ser amb autoocupació, amb un “pelotazo” o de mil formes imaginables. Una empresa significa una estructura material i humana que pot funcionar de manera independent al seu creador. Les fronteres entre autoocupació, negoci i empresa poden ser difuses.

Una empresa familiar és aquella en la qual una família, treballi en ella o no, té la capacitat de decidir l’estratègia i la voluntat de continuar fent-ho en la següent generació. Aquesta voluntat de continuïtat de la família propietària és essencial. Perquè l’empresa sigui familiar no és imprescindible que la família treballi en ella, ni que estigui en la direcció; pot determinar l’estratègia no estant ni en el govern (consell d’administració…) sinó simplement des de la propietat. Hi ha famílies empresàries en les quals fins i tot es prohibeix que la família treballi en l’empresa.

Moltes empreses comencen com a autoocupació i esdevenen en bon negoci, però com es transformen en empresa? És un procés tan radical com el del cuc que després de passar per crisalida es transforma en papallona. Requereix un canvi de visió i estratègia, i de manera de gestionar el negoci. Requereix passar de fer i fer fer a deixar fer, donant peu als col·laboradors a que siguin motor de l’empresa.

Una empresa significa assumir riscos, que convé conèixer per a evitar-los al màxim. Es poden aprendre per experiència pròpia o aliena, que sol sortir més barat. Un empresari coneix la normativa legal que l’afecta, sent conscient de les conseqüències dels incompliments. Entén i sap gestionar les necessitats financeres de l’empresa, sense confondre les caixes i recordant que “la caixa és la reina”. Preveu els conflictes i la seva solució. Té una estratègia compartida, amb objectius i plans d’acció. Entre ells el de continuïtat, ja que sap quan és el moment de fer un pas al costat en el lideratge d’aquesta, així com que poden existir els imprevistos.

En una empresa familiar als ja difícils reptes de l’empresa en un món que més que canviant sembla disruptiu cal afegir els de la família. I no és que se sumin o multipliquin, sinó que s’eleven a la potència. La família és una realitat canviant que evoluciona pel transcurs del temps. No som els mateixos als 15 que als 35 o 65 anys d’edat, ni és el mateix ser pare d’un nen de 5 que de 45. I una realitat que es modifica amb la incorporació i desaparició d’integrants, prevista o imprevista. Els sentiments són inseparables de les relacions humanes, poden formar part de la realitat no visible; i en la família són més intensos; l’empresa familiar els amplifica, per a millor si són bons i per a pitjor si són dolents.

Empresa familiar és un oxímoron (paraules de significat oposat), ja que l’empresa busca la generació de riquesa i ha de regir-se per la meritocràcia, mentre que la família persegueix la felicitat dels seus membres i la seva guia és l’amor. Com fem que aquestes dues realitats sumin en lloc d’anul·lar-se?

Segons l’IEF (Institut d’Empresa familiar) el 90% de les empreses espanyoles són familiars, generen gairebé el 70% dels llocs de treball privats, i prop del 60% del PIB (producte interior brut) d’Espanya. Són la base de l’estat de benestar i la seva protecció és una qüestió de vital importància per al progrés social. Per això, a conseqüència de la recomanació de la Comissió de la Comunitat Europea 94/1069, en la qual instava els estats membres a adoptar les mesures fiscals adequades per a facilitar la successió de l’empresa familiar, les empreses familiars que compleixen una sèrie de requisits gaudeixen d’importants beneficis fiscals en l’impost de patrimoni i en el de successions i donacions. La perspectiva és que aquests requisits probablement s’enduriran.

No és el mateix una empresa familiar que una família empresària. Si l’empresa familiar es ven o tanca cadascun de la família va pel seu costat. En la família empresària la filosofia és fer negocis junts, en l’actual i en qualsevol futur. Si algú té una idea nova de negoci està definit com participés la família en aquest. Si la família empresària ven o tanca l’empresa continuessin junts en altres projectes. Empresa familiar i família empresària, no són ni millor ni pitjor, són diferents. És important tenir clar que som i que volem ser.

Sobre les empreses familiars hi ha la maledicció que la tercera generació la tanca: “pare treballador, fill vividor, net captaire” és un dels habituals refranys sobre les empreses familiars. Sobre aquest tema tractarem en profunditat en el futur. També abordarem, entre altres, les següents qüestions:

– És obligatori continuar amb l’empresa familiar? Quan és millor no fer-ho? Quines són les alternatives?
– Quins són els principals reptes als quals han de fer front l’empresa familiar i la família empresària?
– De quines eines disposen per a superar amb èxit els seus reptes?

I què és abans el negoci, l’empresa o la família? guanyar diners, mantenir el projecte empresarial o la felicitat i unitat familiar? Aquestes són unes preguntes paranys com les de preguntar a qui vols més, al teu pare o a la teva mare? Cada família ha de respondre de manera reflexiva quina és la seva resposta a aquestes i altres qüestions. Un extern pot ajudar, però com la llevadora en el part; és la família la que ha de prendre les decisions.