En el 380 el cristianisme es va convertir en la religió oficial de l’Imperi Romà; els cristians van passar de ser perseguits a perseguidors iniciant una història de fidelitat i de continus cismes i violències. L’Església d’Orient es va separar en el 1054. En 1095 s’inicia la primera croada. En 1517 Luter penja les seves 95 tesis. Els errors històrics de l’Església no poden fer oblidar els seus encerts.
A Espanya s’ha associat molt l’Església Catòlica amb la dictadura. Franco va ser baix pal·li com a reacció als 6.832 màrtirs de la Segona República. Aquesta associació ha accentuat la desecularització de la nostra societat.
A la Judea, on va néixer Crist, reina en aquests moments tot menys la pau. Hi ha situacions personals i universals, tan incomprensibles com la mort en creu d’un innocent, que porten a fer dubtar de l’existència d’un Déu que es preocupa dels humans; o no és totpoderós o no és bo. Cal “donar en Cessar el que és del Cessar, i a Déu el que és de Déu”; si Déu intervingués directament deixaríem de ser lliures. Actua a través de nosaltres. Per tant, el que hem de fer és preguntar-nos què estic fent perquè el món sigui un lloc millor? què més puc fer? Algú pot respondre “resar”; i això està molt bé si recordem allò de “A Déu resant i amb el mall donant”.
Estem en el segle XXI i la fe és poc científica. Però les idees de llibertat, democràcia…, no són científiques. Per a la ciència l’home és tan sols un animal sofisticat. Si la fe fos racional no seria lliure, perquè ningú és lliure de rebutjar el racionalment demostrat; és un do sobrenatural; “ningú pot dir “Jesús és el Senyor” sinó és per l’Esperit Sant” (1 Cor 12,3). Pascal va dir: “prefereixo equivocar-me creient en un Déu que no existeix, que equivocar-me no creient en un Déu que existeix. Perquè si després no hi ha res, evidentment mai ho sabré, quan m’enfonsi en el no-res etern; però si hi ha alguna cosa, si hi ha Algú, hauré de donar compte de la meva actitud de rebuig”.
“Déu no és un absurd, sinó un misteri; que no és irracional, sinó que supera el racional” (Benet XVI). Intel·lecte i fe són complementàries; cal ”comprendre per a creure i creure per a comprendre” (S. Agustí). “Els jueus exigeixen signes, els grecs busquen saviesa, però nosaltres prediquem a Crist crucificat escàndol per als jueus, neciesa pels gentils (1 Cor 1.22-23), i “hem d’estar sempre disposats a donar explicacions a tot el que ens demani una raó de la nostra esperança”.(1 P 3,15).
Nadal és la celebració del naixement d’una religió en la qual un individu és guia d’un mode de vida: “jo soc el Camí, la Veritat i la Vida”, “no tireu la primera pedra”, “estimar-vos els uns als altres”. El seu radi d’acció va ser irrisori; va ser crucificat i els seus seguidors van fugir. Perquè van tornar a reunir-se? per la seva experiència personal. La seva expansió és impressionant a tot el món. Però van caure en el parany de donar més importància al coneixement que a l’acció, construint una teologia definint la fe com l’acceptació d’unes veritats indemostrables, per a lluitar contra l’heretgia. Déu és acció: “què li aprofita a un dir “jo tinc fe”, si no té obres?” (Santiago 2.14). La tasca dels cristians és “accelerar la vinguda del Regne de Déu” (2Pedro 3.12).
El cristianisme és el reconeixement de Jesús com Déu fet home i model de vida. El 25 de desembre se celebra l’aniversari del seu naixement. Hi ha qui prefereix felicitar el final de tardor o el solstici d’hivern que Nadal. El que felicita Nadal corre el risc de ser considerat un fanàtic religiós. En alguns moments i llocs els pessebres i cavalcades municipals han fet riure, per no dir plorar. Algunes han semblat més rues de carnestoltes. Moltes són més de promoció econòmica, que de suport a les celebracions religioses. A Barcelona enguany la Plaça de Sant Jaume la presideix una gran estrella de vint puntes, i els pessebres es repleguen a la Casa Consistorial i al Palau de la Generalitat.
BON NADAL
