Benson va dir “haig de sortir d’aquí. Tots estan esperant que el meu avi es mori”. Va romandre assegut, acceptant alegrement el ser dominat, igual que de petit, per Henry II. El seu germà Bill en complir els vint-i-un anys, va visitar a l’advocat de la família Ford, per a informar-se sobre la seva situació financera. Hi havia un fideïcomís fins que complís els trenta-cinc anys; va exigir i aconseguir els diners. Eleanor li va dir que “Henry, per ser el major, seria probablement el cap. Però que Benson i jo ens asseuríem al seu costat, la seva mà dreta i la seva mà esquerra, els seus germans menors, en els quals podria confiar”. Però aquest tipus d’arranjament estatutari no tenia molt d’atractiu per a Henry II, qui ja havia començat a sentir el poder del seu nom.

En Henry II l’aspecte reprimit del seu temperament, la festa i amant de les diversions, continuava emergint sobtadament. De caràcter molt més similar al del seu avi que al del seu pare. Es veia obligat a actuar com si fos major del que era en realitat. En el fons tenia alguna cosa de vulnerable, una falta de maduresa no solucionada. Continuaria la tradició del seu avi, fent d’amfitrió en un esmorzar diari de taula rodona en la Rotonda.

Bill va tractar de parlar amb Henry en una reunió familiar, però Henry II no li va oferir ajuda; era com un «déu rellotger» de la companyia: havia donat corda i estava assegut, deixant girar els engranatges i esperant el resultat.

Resultava irònic que en el precís moment en què les accions de la Ford es venien al públic, i l’empresa s’estava reorganitzant segons els patrons de la General Motors, finalitzant així la seva trajectòria com a negoci familiar en el sentit en què ho havia estat per més de mig segle, el drama familiar que conduïa a l’aïllament de Benson i Bill arribava també al seu desenllaç. Tots dos mirarien ara els esdeveniments en l’empresa des de posicions laterals, sostenint un glop mentre es deixaven lliscar cap a l’alcoholisme. Bill, el de les grans realitzacions en la família, va iniciar el camí cap a una llarga nit de l’esperit, en la qual arribaria a conèixer els seus límits més baixos. Benson va sofrir en 1957, als trenta-nou anys, un atac al cor l’origen del qual, segons els metges, era un defecte congènit; però els amics de la família pensaven que havia estat provocat per la seva convicció que, qualssevol fossin els llocs honorífics que Henry li llancés en el futur, la seva carrera en la Ford estava acabada.

Quan Eleanor els va preguntar a Bill i Benson per què no ajudaven més a Henry: «perquè no vol que l’ajudem».

Henry II havia carregat sobre sí la tasca de salvar l’empresa per a la seva família, i purgar-la d’una personalitat directriu. Però havia acabat per purgar a la seva família i omplir l’empresa amb la seva pròpia personalitat. La por que els Ford fossin desplaçats de la companyia, superant a la por que un únic Ford reinstaurés el culte a la personalitat, havia produït aquesta estructura defectuosa que amenaçava soscavar el seu lideratge. S’havia resignat al fet que la companyia mai tornaria a posar en real perill al seu rival.

Benson mancava de tota influència veritable, i ocupava una degradant posició com a president de la Junta de Política de Distribució. Malgrat tenir a penes quaranta anys, tenia un cor feble, bevia massa i, en les paraules d’un amic, “estava simplement podrint-se”. Sense perspectives en l’empresa, es va refugiar en el iot. Tot el que volia estava en l’empresa, i no podia tenir-ho. Això era el que ho corcava.

Bill va ser designat director del Departament de Disseny, on la importància i la influència del qual era equivalent al de Benson. Comprenent que sempre tindria el camí tancat dins de l’empresa, va optar per retirar-se. Era un alcohòlic, igual que Benson, però amb una diferència: el seu lliurament a la beguda va ser un procés conscient. Quan era jove sempre havia pensat que la Ford Motor Company era el seu destí. Ara la veia com un fat maligne contra el qual se sentia impotent.

Només quedava Henry II. Era l’únic Ford.

En aquesta quarta entrega de la família empresària Ford surten, amb dramatisme, les tensions latents. Henry II assumeix un lideratge messiànic, en vers del col·laboratiu desitjat per la mare; l’empresa familiar es converteix en font d’angoixes personals; l’empresa creix a costa de la família. En podem plantejar qüestions com: és abans l’empresa o la família? tenim un lideratge autoritari o col·laboratiu? quines conseqüències familiars poden tenir les decisions empresarials? té la primogenitura preferència en el relleu?