“Pare treballador, fill vividor, net captaire” o “de res a re en tres generacions” són dites populars que sostenen la mentida de la vida curta de les empreses familiars, quan les dades indican que tenen una vida més llarga i una supervivència a les crisis major que les empreses no familiars.

L’empresa familiar més antiga del món és l’hotel Hoshi (Kioto, Japó, 718). A Catalunya fins fa poc es deia que la més antiga era Codorniu, de la família Raventós, amb orígens l’any 1551; però el 2018 la majoria de les accions es varen vendre a un fons d’inversió; encara que es podria afirmar que l’empresa mare -la finca originària- continua propietat d’una branca que es va separar el 1982. Potser podrien reclamar major antiguitat Roqueta Origen (1199). Totes dues empreses vitivinícoles, perquè sembla que l’arrelament a la terra allarga la durada, en el sentit que el model de negoci té menys canvis.

A títol d’exemple podrem ampliar la llista d’empreses centenàries catalanes amb Uriach (1838), Casals (1870), Torres (1870), Pont Aureli i Armengol (1875), Jori Armengol (1892), Sas (1900), Cottet (1902), Borges (1914) i Simon (1916), entre d’altres.

Hem d’incloure en la llista a La Farga Lacambra? És originària de 1808, però va canviar de família al Fises-Guixa l’any 1985. Quan és centenària una empresa familiar? Quan porta més de cents anys amb la mateixa família marcant l’estrategia? I si deixa de ser propietat de la família? I si una branca familiar se separa i sobreviu? Deixant a part discissions que poden semblar similars a les del sexe dels àngels, és clar que les empreses familiars que perduren són dignes d’anàlisi per tal de tractar de treure aprenentatges que serveixin a la resta.

A mesura que passen les generacions el pes del llegat (quelcom que es rep de les generacions precedents per passar enfortit a les següents) augmenta, i potser també pot fer-ho el de l’excessiu respecte a la tradició com a fre.

En primer lloc, cal recordar que va haver-hi uns fundadors que probablement varen implantar uns valors i una missió que s’ha transmès, de forma flexible, però mantenint les arrels, generació rere generació; que serveixen de guia per prendre les grans decisions. Han mantingut l’emprenedoria dels fundadors, sent capaces d’adaptar-se als canvis en el món dels negocis i aprofitar les oportunitats. L’anàlisi de les seves històries ens diu que “per a gustos colors”, en uns casos sembla que a la seva pervivència ha tingut molt de pes la prudència financera; en altres la capacitat d’assumir riscos que semblaven irracionals; com es diu “bé està el que bé acaba”; les decisions solen ser jugades a aigua passada pels seus resultats.

A part del mencionat, comparteixen una sèrie de característiques bastant comunes. Tenen clar que el substantiu és empresa, familiar l’adjectiu; que el que és bo per a l’empresa a la llarga és el millor per a la família. Practiquen una comunicació bidireccional empàtica entre l’empresa i la família, i dins de la família. Planifiquen el futur. Professionalitzen els sistemes i estructures, sense que això signifiqui necessàriament expulsar a la família de l’empresa. Formen als continuadors pels seus rols. Tenen unes normes actualitzades per regular les relacions entre l’empresa i la família, tenint molt clar que pot esperar l’una de l’altre.

Les empreses familiars centenàries són font d’aprenentatge i d’orgull.