Harry Bennett es va incorporar en 1918 com a responsable del departament de seguretat de la Ford. Davant el segrest i l’assassinat del nen dels Lindbergh en 1932 Henry va dir «puc reemplaçar les fàbriques, però no als nets». Quan es va descobrir que l’autoritat de Bennett anava en augment, ja era massa tarda per a detenir-ho. Henry el tractava com a un fill, el veia cada dia. Sentia gelosia davant el menor indici d’amistat entre Bennett i Edsel.

Edsel no sols havia de sofrir la conducta excèntrica i sovint sàdica del seu pare, sinó també havia de suportar a un arribista el poder del qual començava a fer metàstasi en tota l’empresa. Se les va arreglar per a obtenir algun èxit com l’obertura d’un nou laboratori d’enginyeria lluny del patològic entremetiment del seu pare. A fins de la dècada dels trenta Edsel s’havia tornat un home malalt, Bennett es burlava dels seus vòmits.

La condició física de Edsel degenerava més ràpidament que la del seu pare. Era com en una espècie de perpetu Príncep de Gal·les. Eleanor, la seva dona, li pregava que deixés l’empresa, però ell no va abandonar el seu lloc. Es mantenia per a protegir l’herència dels seus fills. L’empresa havia arribat a semblar-se als regnes moralment malalts dels cicles històrics de Shakespeare: un lloc on governants desnaturalitzats es negaven a llegar les seves corones als seus fills i on els usurpadors amenaçaven amb entrar i tallar la legítima línia de successió; un lloc on els pares havien de preocupar-se pel dret dels seus fills.

Edsel mantenia una profunda lleialtat al seu pare. Tracte de normalitzar les vides dels seus fills, permetent-los créixer fora de l’aspre i perillós món que havia retallat la seva pròpia joventut. Però la divisió entre treball i vida familiar era una cosa difícil de demarcar.

Tenia una relació molt estreta amb la seva filla Dodie. Mai es va considerar la possibilitat que exercís cap paper en l’empresa. «Les noies “bé” no treballen». Tenia la impressió de no haver-se acostat prou a Henry II i a Benson, i va tractar de compensar això amb Bill, el seu fill menor, causant de veritables enveges en la resta dels fills.

Henry II estava molt més interessat en les festes de presentació en societat, va rebre 25.000 accions de la Ford «en reconeixement al fet que acabaràs la teva carrera universitària i que, una vegada casat, entraràs en la Ford Motor Company, que serà el teu treball futur (…)». Se li va unir Benson, qui havia abandonat la universitat. “No em preocupava; suposava que sempre podria aconseguir ocupació en la Ford”. Edsel donava per descomptat que en última instància l’empresa pertanyia als nois; tenia l’esperança que la continuïtat, que tan danyada s’havia vist en el seu propi cas, pogués encara sobreviure en ells.

Al començament de 1941, Henry va ordenar que expulsessin als seus nets de les instal·lacions de l’empresa. Podien romandre en la nòmina de pagaments, o ser transferits a una altra planta, però volia perdre’ls de vista. ”Era com veure a un porc tractant de menjar-se als seus propis garrins”.

En la II Guerra Mundial Henry preferia Alemanya, creia que els Estats Units havien de mantenir-se neutral. Els sindicats el van acusar de ser simpatitzant dels nazis. Edsel per contra donava suport a la idea que l’empresa passés a formar part de l’arsenal de la democràcia. Tant Henry II com Benson es van allistar, amb alegria per a Edsel perquè no haurien de suportar el sofriment que a ell li signifiqués quedar-se a casa durant la primera guerra mundial.

Henry es mostrava irracional, Insistia a participar en tots i cadascun dels assumptes de l’empresa, cosa que no havia fet ni tan sols anys enrere quan gaudia encara del ple domini de les seves facultats. La seva confusió a vegades presentava una dimensió còmica.

Bennett s’havia convertit en el Rasputín de l’empresa. «Era impossible enviar un missatge sense que ell s’assabentés. No es podia contractar, acomiadar ni traslladar a ningú. Només ell podia autoritzar el pagament de dietes de viatge». El caos generat en aquests enfrontaments va infectar a l’empresa. La conseqüència definitiva de la incapacitat de Edsel per a instaurar un sistema de gestió com el de la General Motors, un sistema de revisions i balanços, va ser la possibilitat que sorgís una figura com la de Bennett. L’empresa va continuar perdent molts dels seus executius més prometedors.

Mentre Edsel estava absent, un directiu va ser acomiadat per negar-se a signar un contracte amb el qual Bennett afavoria a un dels seus companyons. Després d’una feridora conversa amb el seu pare va decidir deixar l’empresa. Poc després ingrés a l’hospital, tenia càncer d’estómac. Henry es va adonar que el seu fill estava morint-se i que res podia fer ell sobre aquest tema. Incapaç de decidir-se a visitar al seu fill, es passava hores cada dia vagant pels boscos.

Edsel tenia quaranta-nou anys. La seva mort va enfonsar en la tristesa a la família.

En aquests segona entrega de la família empresària Ford podem observar errades de governança, dinàmiques familiars tòxiques, mala gestió del relleu generacional, lleialtat mal entesa i el paper de les dones, entre d’altres. Qüestions a plantejar-se podrien ser: com preveure figures com Bennett? quins senyals indiquen que al predecessor se li ha “passat l’arròs”? com gestionar-lo amb antelació?