Existeix un “dia de l’empresari”? diuen que l’ONU ho proclamo per al 27 de juny.
Per a ser empresari cal ser una mica a-normal. La gent normal no veu oportunitats, no assumeix riscos, En el projecte Escola&Empresa de FEMCAT per a acostar als estudiants a la figura de l’empresari es diu que entre la llista de característica de l’empresari estan el lideratge, l’empatia, el compromís, l’honestedat, la iniciativa, l’assumpció de riscos, l’esperit crític, la flexibilitat i el treball en equip.

Avui dia es parla més d’emprenedors que d’empresaris, oblidant que igual que l’eruga es converteix en papallona, l’emprenedor el fa en empresari. A les escoles de negocis s’ensenya a gestionar una empresa, ser empresari, és més. L’empresari a més de gestionar emprèn, i es juga el seu patrimoni. No es pot ensenyar a ser empresari; d’altra banda, l’ADN no garanteix la transmissió de la voluntat ni de la capacitat empresarial. Però tampoc la impedeix. L’ecosistema familiar i social poden facilitar l’aparició i desenvolupament de l’esperit empresarial.
Els motius per a ser empresari poden ser molt variats, entre ells: guanyar diners, crear o mantenir un llegat, crear llocs de treball, demostrar la vàlua, ser el propi cap, la vanitat, defensar el patrimoni familiar, complir el desig dels progenitors…. Ser empresari és una de les coses més excitants que es poden fer amb la roba posada.

Com va dir Peter Drucker “la grandesa del líder empresarial és saber com i quan ha de marxar-se”. Cal procurar que la pressió polític-social no li porti a emprendre el camí dels coetanis de John Galt en la novel·la “Atles” de Ayn Rand. És per això que, lamentablement, és necessari un dia de l’empresari en el qual es reconegui el seu insubstituïble paper de l’empresari en la societat, com a motor de la creació de benestar i progrés. El funcionament de l’empresa requereix combustible i que les peces encaixin; l’empresari el fa possible.
Un empresari mira més el llarg termini que el curt, assumeix riscos amb prudència, cerca la millora contínua més que el “pelotazo”, prefereix anar sobrat de recursos que curt, el preocupa l’encaix social del seu projecte.

Els polítics no creen empresa ni llocs de treball, ho fan els empresaris. El que si poden fer els polítics és crear un entorn que faciliti, o almenys no desincentivi, l’esperit empresarial. Els empresaris requereixen dels polítics sobretot un marc legislatiu abastable, comprensible i el més estable possible; però això potser és com demanar la lluna en un cove.
Un dels principals reptes de les famílies empresàries és transmetre a la següent generació el repte, el plaer i la responsabilitat que suposa ser empresari. Que les dificultats són moltes, però les satisfaccions majors; i no necessàriament familiars. Els beneficis econòmics són necessaris, però dir que són l’únic motiu per a ser empresari és com dir que vivim per a respirar. El repte és transmetre l’esperit emprenedor que serà necessari en algun moment del futur per a redefinir el negoci, o per a vendre’l o tancar-lo i començar de nou.

El dia que es comenci a posar als carrers i places nomenis d’empresaris, que en els semàfors de la premsa no econòmica surtin tants empresaris com esportistes o artistes, aquest dia potser ja no serà necessari un dia de l’empresari.