Moltes empreses familiars fracassen no per problemes de negoci, sinó per conflictes. A la fi dels anys setanta, els professors de Harvard Renato Tagiuri i John Davis van proposar un model que continua sent una de les millors eines per a entendre la complexitat de l’empresa familiar: els tres cercles de propietat, família i empresa. Es representa amb tres cercles que se superposen: empresa, propietat i família. En les seves interseccions apareixen els diferents rols que conviuen en l’empresa familiar.
La idea és senzilla: en una empresa familiar conviuen persones que poden pertànyer a un, dues o els tres cercles alhora. I cada posició genera una perspectiva distinta i legítima. No és el mateix el punt de vista d’un familiar que no treballa en l’empresa ni és accionista que el de qui és, al mateix temps, familiar, propietari i directiu. On un veu un 6, un altre veu un 9.
En la meva experiència acompanyant a famílies empresàries, molts conflictes no neixen de la mala voluntat, sinó de no comprendre des de quin cercle està mirant cada persona.
Per a garantir la continuïtat del projecte empresarial i preservar l’harmonia familiar, és imprescindible parar esment als tres àmbits. Cadascun funciona amb lògiques distintes: l’empresa es regeix pels resultats, la propietat per la llei i la família pels afectes.
El problema és que, en moltes organitzacions, només es gestiona realment un dels cercles: l’empresa. És la part tècnica, la més visible i la que els empresaris dominen millor. Abordar la propietat i la família exigeix una cosa més complexa: gestionar expectatives, egos, emocions i relacions.
He vist en més d’una ocasió com una empresa ben gestionada des del punt de vista operatiu acabava bloquejada per conflictes entre accionistes o per tensions familiars que ningú havia volgut abordar a temps. És un parany freqüent: confiar que propietat i família s’ordenaran soles. Rares vegades succeeix.
Quan treballo amb famílies empresàries solc insistir a parar esment a alguns aspectes clau en cada cercle.
En la propietat, el primer element és la rendibilitat. El capital familiar pot ser pacient, però no ingenu. A llarg termini, els accionistes han de percebre que la seva inversió genera valor, via dividends i creixement de l’empresa.
El segon element és la seguretat. En moltes famílies, el patrimoni està excessivament concentrat en l’empresa. Promoure una certa diversificació pot aportar tranquil·litat i reduir tensions en moments difícils.
També és important la liquiditat. Ser accionista d’una empresa familiar pot ser motiu d’orgull, però qui no té possibilitat real de sortir tampoc pot dir lliurement que vol quedar-se. Establir mecanismes de sortida raonables sol ser una de les recomanacions més importants que faig als meus clients.
I, per descomptat, el govern i la formació dels propietaris. Consells d’administració professionals —preferiblement amb membres independents— i propietaris formats per a exercir el seu paper de manera responsable.
En l’empresa, el focus ha de posar-se en el lideratge, la professionalitat en la presa de decisions i la claredat en les regles del joc.
Amb freqüència observo familiars infra o sobre remunerats, o que es recorre a igualitarismes que acaben desincentivant als més capaços. L’empresa familiar necessita regles clares i criteris comparables al mercat si vol atreure i retenir talent, dins i fora de la família.
Un altre element clau és el pla estratègic. Ha d’estar definit per l’òrgan de govern i alineat amb la direcció. No sols orienta les decisions empresarials, sinó que ajuda a mantenir alineades a les diferents branques familiars.
I, finalment, l’esperit emprenedor. L’empresa va néixer d’una iniciativa empresarial i necessita conservar aquesta capacitat d’adaptació. A vegades això implica reinventar el negoci o fins i tot tancar una activitat per a obrir una altra nova.
El tercer cercle és la família, que sol ser el més difícil de gestionar.
Aquí la comunicació és fonamental, però no sempre senzilla. Requereix escoltar, expressar expectatives i reconèixer emocions. També implica incloure als familiars polítics. Pot ser que no treballin en l’empresa ni siguin accionistes, però la seva influència sobre les seves parelles i sobre la següent generació és indubtable.
Un altre aspecte clau és gestionar les expectatives. Tots els membres de la família tenen alguna idea —a vegades explícita, a vegades no— sobre el que l’empresa hauria de proporcionar-los. Parlar d’això obertament sol evitar molts conflictes futurs.
Finalment, està la visió compartida. Com vol la família veure la seva empresa dins d’una generació? Com deia Sèneca, “si no tens un port de destinació, cap vent és favorable”.
Els conflictes, per descomptat, apareixeran. Són inevitables. La clau està a gestionar-los bé: reduir la seva intensitat, mantenir-los en el terreny de l’objectiu i utilitzar-los com a oportunitats d’aprenentatge.
En definitiva, la continuïtat de l’empresa familiar depèn de l’equilibri entre aquests tres cercles. Gestionar només l’empresa és insuficient. La propietat i la família també necessiten estructures, converses i decisions conscients.
La pregunta que solc plantejar a les famílies empresàries és senzilla: estan governant de forma equilibrada empresa, propietat i família, o continuen confiant que aquests dos últims àmbits s’ordenaran solos amb el temps? Perquè en l’empresa familiar el que no es gestiona acaba generant conflicte.



