La reeixida sèrie Succession de HBO transmet una molt mala imatge d’un dels pilars de la societat: l’empresa familiar. Encara que sigui ficció el seu impacte sobre l’imaginari col·lectiu és contraproduent. Entre els motius del seu èxit, a més de la interpretació dels actors, està que els successors semblen acaronats, intrigants, ineptes i mancats d’ètica. L’ambició, les aliances i les traïcions formen part del guió d’una família clarament disfuncional. El fundador, un manipulador que toca la música que ballen els seus descendents, que tenen en comú el desig de substituir-li al capdavant de l’empresa malgrat la seva manifesta incapacitat; decisió que depèn de la voluntat del predecessor. Ewan Roy, el germà del patriarca, també soci que va fer un pas al costat, sembla l’únic salvable de la família.
Són múltiples els temes que apareixen en la sèrie, des dels capítols matrimonials fins als testaments hològrafs, passant per la possible venda de l’empresa com a millor solució. La necessitat de fer front a canvis en el sector. Les reunions del consell d’administrció, que sembla format més per “si senyors” que per persones que aportin fortaleses. Les conseqüències de la defunció del líder en la valoració de l’empresa. El paper, a vegades inesperat dels familiars no sanguinis en l’empresa familiar. El nepotisme és present de manera constant.
La sèrie dona peu a efectuar una sèrie de reflexions relatives al títol de sèrie.
Un predecessor d’èxit empresarial ha de prestar especial atenció a la formació com a persones dels seus descendents. El seu caràcter, probablement fort, pot fer difícil el desenvolupament individualitzat.
Una família empresària d’èxit parla sobre el seu futur; té clar que pot esperar de l’empresa i que està disposada a aportar-li; i estableix normes per a regular la seva relació bidireccional amb l’empresa. Té clar que les normes de la família (amor) i empresa (meritocràcia) són diferents.
És important tenir en compte en triar al successor les seves competències per a l’escenari futur de l’empresa, que en la decisió intervinguin externs independents i que es faci amb un full de ruta amb fites i calendari. El relleu no ha de ser una competició per a veure qui agafa el ceptre, ni una designació «per inspiració divina». No es tracta de triar un successor, sinó de formar als continuadors en la propietat, govern i direcció de l’empresa i en el lideratge de la família.
L’objectiu de la successió ha de ser que l’empresa continuï, si pot ser en mans de la família, i que la família sigui feliç.



