Ángel Luengo va néixer en 1928 i va morir als 93 anys d’edat a l’agost de 2021, a Saragossa. Va començar a treballar en una mina en Oliete, i al costat del seu pare va prosperar venent carbó. En 1972 va comprar SAMCA, creada en 1919, i amb gran visió estratègica va iniciar un procés de diversificació en tèxtil (Nurel), plàstics (Novapet), frutícola (Frutaria), logística (Terminal Intermodal de Montsó), immobiliari (Ebrosa) i eòlica (Molins de l’Ebre). En 2019 el grup facturava més de mil milions i tènia més de sis mil empleats, sota la direcció general de Rubén Orera.
Treballador incansable, fet a si mateix, auster i amant de la discreció, ja que temia que li segrestessin com al seu amic Emiliano Revilla. Quan la mineria de carbó en Ariño va ser sentenciada pel tancament de la central tèrmica d’Andorra, no va voler que el poble es quedés sense res i funda una empresa de fertilitzants amb una inversió de 40 milions. Una aposta personal, perquè en termes econòmics hi havia llocs amb menor cost logístic.
A la seva defunció el secretari general de CCOO d’Aragó va dir que “esperem que la família mantingui els diversos milers d’ocupacions. Confiem que la seva mort no suposi cap problema en la continuïtat”.
La seva fortuna, de més de 720 milions d’euros segons Forbes i 1.700 segons valoracions, va disparar la recaptació d’impost de successions que van haver de pagar els seus vuit fills i setze nets; els qui van rebre llegats per un valor d’uns 200 milions. La vídua va mantenir el 50% de la propietat i l’usdefruit de la resta. En vida havien fet donacions per gairebé 25 milions, en diferents quantitats segons a qui i el moment.
En virtut del pacte successori signat entre els conjugues en 2010, la propietat de les empreses va a mans de dos nets, Javier i Guillermo, que són respectivament president i conseller delegat.
Dos fills i una neta impugnen al juny de 2022, de la mà de Garrigues, la curatela establerta en protecció de la vídua, i el pacte successori sol·licitant la validesa del testament anterior, de 2007. Al·leguen que l’acord anul·lava l’autonomia de voluntat i decisió d’Aurora si el seu marit li premoria, com va succeir, vulnerant els drets constitucionals de la dona. A més, afirmaven que quan va signar l’acord, amb 81 anys, no estava en plenes facultats mentals com demostraven les visites al neuròleg, i no podia entendre la complexitat del document jurídic que atorgava l’herència empresarial a dos nets saltant-se als fills.
El jutjat de primera instància desestima al setembre de 2024 la demanda i condemna en costes als demandants. Després d’escoltar diferents metges i empleats, i especialment al notari, que declara que Aurora (membre del consell des de 1972 fins a 2021) estava plenament capacitada. “La capacitat mental del testador es presumeix mentre no es destrueixi aquesta presumpció per prova en contra”, afirma. Que l’empresari fos una persona de caràcter fort i amb geni no implica relació de submissió ni anul·lació de la voluntat de l’esposa. D’altra banda, resulta clar que en altres testaments anteriors no existia igualtat ni en l’import dels llegats ni en el nomenament d’hereus, que van anar variant. La mateixa desigualtat ocorria amb les donacions. Finalment afirmar que la mare i àvia era incapaç, però acceptar les seves donacions vulneraria el principi que veda l’anar contra els actes propis.
Cap de les parts fa declaracions sobre el conflicte, al·legant que és un assumpte privat familiar, sobre el qual han mantingut trobades per a tractar d’aproximar postures i aconseguir un acord. Mentre l’assumpte s’ha recorregut a l’Audiència Provincial; podent arribar al Suprem, Constitucional i Tribunal Europeu de Drets Humans.
Aquesta història sobre la família empresària Luengo ens permet reflexionar sobre diverses qüestions. En primer lloc, el pacte successori és un instrument present en diversos règims forals que permet diguem blindar el testament, ja que només és modificable per acord dels atorgants, la qual cosa és impossible quan un d’ells ha mort. En segon terme, la llibertat de decidir el destí dels béns que superin la legítima, i si el repartiment ha de ser igualitari o no. Finalment com definim l’èxit en una família empresària? Idealment que el negoci continuï en mans de la família i que aquesta s’entengui i sigui feliç. Però si cal triar al fet que donem prioritat a l’empresa o a la família? Diuen que a la llarga el que és bo per a l’empresa és el millor per a la família; i que família és el que queda després de l’herència.



