Les empreses familiars són el normal (88% a Catalunya), i totes elles tenen una sèrie de reptes comuns. En primer lloc, que el negoci funcioni i que la família sigui feliç. El següent repte és que l’empresa segueixi a la següent generació en mans de la família; sabent que continuar és una opció, no una obligació.
Per superar tots aquests reptes és necessari planificar, actuar i fer seguiment. I fer-ho no en solitari, sinó amb la màxima implicació de tota la família empresària, treballi a l’empresa o no, sigui accionista o no. Els externs podem donar orientació, idees… però la suor i sang és de la família. L’experiència m’ha ensenyat que cada família té el seu ritme, que en alguns casos el procés fa com el Guadiana, que apareix i desapareix. Com deia Machado «el camí es fa al caminar».
Per obtenir la implicació de tota la família empresària cal comunicació, el que vol dir escoltar tenint en compte els diversos punts de vista i interesso; el que és més fàcil de dir que de fer, sobretot en el cas d’un empresari acostumat a «sortir-se amb la seva». Cal tenir un llenguatge comú. Per exemple, que vol dir professionalitzar l’empresa familiar? Per uns professionalitzar l’empresa familiar pot significar que no treballin familiars, per altres que els sistemes de decisió i els òrgans tinguin un funcionament professional.
Perquè l’empresa segueixi en mans de la família cal planificar el relleu. Definir que espera la família de l’empresa i que està disposada a fer per aquesta. Formar als continuadors com a propietaris responsables. I regular les relacions bidireccionals entre l’empresa i la família.
La família empresària pot externalitzar moltes coses amb relació a l’empresa, però hi ha uns drets que li són inaliables: decidir quina mena d’empresa familiar vol ser (treball, direcció…), amb quina estructura de govern, i l’estratègia de creació de valor en el triangle de creixement-seguretat-liquiditat.
Per superar aquests reptes la família empresària ha de prestar atenció als paranys com l’oblit de l’emprenedoria, la confusió entre propietat i capacitat, la improvisació i la supèrbia. I ha de conèixer les eines de què disposa, començant pel diagnòstic de les fortaleses i àrees de millora de l’empresa i de la família.
Tot això es pot fer confiant en els astres o coneixent quines són les millor pràctiques, per adaptar-les a les circumstàncies concretes de cada cas; perquè no és el mateix una empresa de cent mil euros que de cent milions, ni una família de cinc o cinquanta-cinc; ni és el mateix l’empresa del fundador que la de cosins.



